Tots van començar a rumiar...
– Tots els rellotges a les 12 haureu de posar... – xiuxiuejaven entre les quatre parets de la capella.
– Ja està! –va cridar amb entusiasme el Jofre–. Hem de buscar tots els rellotges de la casa i posar-los a les 12 en punt!
Primer van començar pels seus rellotges. Quan ja estaven tots amb l’hora correcta, van pensar a dividir-se la tasca per anar cadascú a un lloc de la casa i trobar-los tots. Sense pensar-ho dos cops, es van separar i van quedar que al cap de deu minuts es trobarien tots al passadís davant del quadre estrany on apareixia una persona que semblava la mare de l’Antoni.
Al cap de deu minuts es van trobar tots al lloc indicat. No passava res... Cap senyal, cap pista... Fins que la Maria es va fixar en el quadre. Hi havia un petit rellotge a la mà de la dona. El Joan ràpidament i sense pensar-ho va tocar el quadre i del sostre va caure un fil amb una nota que posava: “A dalt, l’últim rellotge trobareu, i a un altre any us transportareu”.
Els nens van pujar a les golfes amb por, però només entrar van veure un rellotge gran. La Najat es va enfilar a sobre del Jofre i va posar les agulles a les 12 en punt.
Van aparèixer a la Rambla de Sabadell. La van reconèixer per la famosa estàtua de la font.
– Mireu aquesta estàtua! No us resulta familiar? –va exclamar la Maria amb entusiasme.
– Ah, sí! És veritat!!! És la font de la Rambla! –va comentar el Jofre.
La Najat es va apropar als ulls del nen de l’estàtua i va observar unes lletres ben petites... Va quedar-se mirant fixament aquelles lletres, ja que costaven molt de llegir. La Berta es va apropar a la Najat i va dir-li:
– Potser amb l’ajuda d’això ho podràs veure...
De la seva butxaca, en va treure una petita lupa. La Najat va agafar-la i va poder esbrinar el que hi posava: “A la casa de l’Oliver heu d’anar, i l’última pista heu de trobar”.
– Oliver, Oliver... Ostres, Joan! –va cridar la Berta–. Com es deia aquell escriptor que vam estudiar el tema passat?
El Joan va posar cara de no saber de què li estava parlant. La Maria, que ho havia escoltat, va donar una lliçó al Joan:
– Ai, Joan, no te’n recordes? És clar! Durant aquella classe estaves jugant tota l’estona amb el Tipp-Ex. Joan Oliver, poeta molt famós de la literatura catalana, més conegut com a Pere Quart.
– Hem d’anar al Casal Pere Quart! –van dir el Jofre i la Najat a la vegada.
– Casal Pere Quart? Em sona molt, però no sé on és... –va dir el Joan.
– Ostres, Joan! Estàs molt espès avui, eh?! –van comentar tots a l’uníson–. El Casal Pere Quart és on fem les nadales!
Eren molt a prop del lloc indicat. Van entrar-hi. Hi havia un calendari a la porta: 1980. En vermell hi havia marcat el 9 de febrer i hi posava: “Obra de Carnestoltes”. Van endinsar-s’hi i van veure dues sales: una era la sala de teatre i a l’altra hi havia la sala d’exposicions. Els nens van decidir dividir-se en dos grups per trobar quelcom que els orientés. La Berta, el Joan i el Jofre van anar a la sala d’exposicions i la Najat i la Maria van endinsar-se a la sala de teatre. A l’entrar a la sala de teatre, la Maria va veure un altre cartell de color groc on posava, amb lletres en cursiva: “Protagonista principal: Sergi Vidal”. Era el nom del seu tiet!!!
En aquell moment la nena va recordar que el seu tiet li havia explicat que quan era jove pertanyia a un grup de joves que feien obres de teatre de tant en tant. Les dues nenes van mirar cap a l’escenari i van observar un noi jove fent un assaig de l’obra de teatre que havien vist anunciada a l’entrada del Casal. El noi anava disfressat d’època: amb unes ulleres rodones, gavardina, una pipa de fumar... De sobte, es va treure una brúixola de la butxaca. Semblava que havia arribat el descans de l’assaig, quan el noi va deixar la brúixola en una petita taula que hi havia damunt de l’escenari. Les nenes van córrer a agafar-la.
A l’altra part del Casal, a la sala d’exposicions, els tres nens van apreciar una pila d’antiguitats. Quan van veure la brúixola dins d’una vitrina, ja sabien que havien trobat la pista.
Els dos grups de nens, amb les brúixoles a les mans, van córrer cap a la direcció que marcaven els objectes. Arribaren a dalt de l’escenari. Van topar-se entre ells i van descobrir un soterrani. Van entrar al soterrani i van veure vestits d’actors, decoració... Mentre el Joan feia píndoles, els altres nens i nenes pensaven...
– Mireu aquest abric tan pelut! –va exclamar en to divertit el Jofre.
Els infants es van començar a vestir com si fossin personatges de l’obra. De sobte, de la jaqueta vermella de la Berta va caure una nota. Els nens i nenes es van quedar bocabadats. La Berta va començar a llegir la nota: “Els actors s’emocionen, expressen els seus sentiments. Ploren sense voler plorar, riuen sense voler riure. Si vosaltres voleu tornar, una llàgrima haureu de vessar. Dolors”.
El Joan estava investigant per allà. Li va caure un rellotge de l’època que estava ple de pols. Li va entrar una farda a l’ull i, seguidament, li començà a regalimar una llàgrima per la galta. La Berta va córrer a posar-li la nota sota l’ull, i passats uns segons van aparèixer dins del col·legi Jesús Salvador.
– Ja devem ser al nostre any? Hem tornat? –va preguntar la Maria.
El lloc els resultava familiar. La Najat es va posar nerviosa. Van començar a recórrer els passadissos, totes les aules..., fins arribar a la biblioteca de l’escola. Allà dins van trobar una senyora que estava molt xereta asseguda en una de les cadires.
– Què feu aquí? És dissabte! Aquí no us hi podeu estar!!! –va cridar la dona. Semblava una mica trista.
El Joan li va preguntar:
– Qui és vostè?
– Em dic Dolors. Però què hi feu aquí avui?
– Acabem d’arribar. Busquem les sabates esblanades! –van cridar gairebé tots alhora.
– No pot ser... –va dir la Dolors–. Tants anys esperant...
– Ostres! Tu ets... ets... la Dolors!!! La que escrivia totes les notes que hem trobat!!!
– Sí, nois. Fa tants anys que espero, que estic desitjant sortir d’aquí, ja que em queda poca vida...
La Dolors els va explicar tot el que havia fet per acabar a l’escola. Els nens van descobrir que havia realitzat exactament el mateix camí que ells, però sense cap pista a seguir.
– Quan vaig arribar, vaig fer un puzle que marcava el punt on es trobaven les sabates. Les vaig trobar, me les vaig emprovar però no eren de la meva talla... Per això fa tant de temps que m’espero aquí... Ningú m’ha visitat, només vosaltres. Quan vaig veure el lloc de l’amagatall de les sabates, el puzle es va desmuntar i les peces van tornar on estaven amagades. No em pregunteu on són perquè la meva memòria ja falla i no me’n recordo...
El grupet de nens i nenes va començar ràpidament a buscar per tot el col·legi les peces del puzle. En van trobar a les aules de 5è, a la sala d’informàtica, als lavabos... Quan tothom en tenia unes quantes, es van reunir a la biblioteca amb la Dolors. Entre tots van fer el complicat trencaclosques, però es van adonar que hi faltava una peça...
– No podrem sortir mai d’aquí... –va dir molt trista la Berta–. No veurem mai més la nostra família, els nostres amics... –i va començar a plorar.
El Joan, que era molt tafaner, va començar a fullejar els llibres de la biblioteca. Al cap d’uns minuts, el nen va recolzar-se en una prestatgeria que semblava una mica vella. Uns quants llibres van caure, i va agafar-ne un que portava per títol El misteri del temps i l’escriptora era: Dolors. El llibre tenia un punt que sobresortia. La Maria el va treure ràpidament ja que va veure alguna cosa d’estrany en el punt.
– Mireu, nois!!!! És l’última peça!
– Ah, sí! Ara me’n recordo! Vaig guardar la peça aquí, en aquesta pàgina, ja que és el meu capítol preferit.
Al fer el puzle van descobrir que les sabates s’amagaven al pati. Així que tots van córrer cap al pati buscant desesperadament una pista que els indiqués on eren les sabates. Després d’uns quants minuts buscant tots escampats pel pati, el Jofre va cridar:
– Ei, nois!!!! Veniu aquí!! Mireu el que he trobat! –i tots els nens van anar-hi corrents.
Les rajoles de la font del pati formaven una sanefa. En una d’elles, la sèrie no era la mateixa, sinó que hi havia un dibuix diferent dels altres. La Najat, tan impulsiva com sempre, la va tocar sense pensar-s’ho. La rajola va caure a terra i es va trencar. Immediatament, a la font s’obrí una espècie de forat.
– Mireu, mireu!!! Semblen... les sabates esblanades!!! Són les sabates!!! –van cridar tots alhora.
– Recordeu què va dir el guàrdia del vapor Buixeda? –va preguntar la Berta.
– I tant! Ens hem d’emprovar les sabates, i esperem que a algú de nosaltres ens vagin bé! –va contestar el Jofre.
Així que dit i fet! Primer se les va emprovar el Joan i... res de res. Després, la Najat, i tampoc succeïa res... El Joan, el Jofre, la Maria..., fins i tot se les va emprovar la Dolors! Però res de diferent sentien. Per últim, la Berta va posar-se una sabata amb delicadesa. Va agafar la segona sabata, i quan se la va acabar de cordar... un remolí de vent va començar a aparèixer al mig del pati! No van passar ni trenta segons que tots van ser empassats per l’huracà.
Van despertar-se al lloc on havia començat tota la història, al vapor Buxeda, amb la diferència que no estava en funcionament, ja era un museu. Tots es van mirar i van pensar: “Devem ser al 2017?” La Dolors estava dempeus davant d’una gran fotografia molt antiga. Els nens van observar el peu de la fotografia: “El guàrdia de la fàbrica i la seva filla, Dolors”.
Col·legi Jesús Salvador
Classe de 5è A
Mestra: Sandra Fornieles
_________________________________________________________________________________