Capítol 3 - "Al passat o al present, on som?"

Tots van començar a rumiar... 

– Tots els rellotges a les 12 haureu de posar... – xiuxiuejaven entre les quatre parets de la capella.

– Ja està! –va cridar amb entusiasme el Jofre–. Hem de buscar tots els rellotges de la casa i posar-los a les 12 en punt!

Primer van començar pels seus rellotges. Quan ja estaven tots amb l’hora correcta, van pensar a dividir-se la tasca per anar cadascú a un lloc de la casa i trobar-los tots. Sense pensar-ho dos cops, es van separar i van quedar que al cap de deu minuts es trobarien tots al passadís davant del quadre estrany on apareixia una persona que semblava la mare de l’Antoni.

Al cap de deu minuts es van trobar tots al lloc indicat. No passava res... Cap senyal, cap pista... Fins que la Maria es va fixar en el quadre. Hi havia un petit rellotge a la mà de la dona. El Joan ràpidament i sense pensar-ho va tocar el quadre i del sostre va caure un fil amb una nota que posava: “A dalt, l’últim rellotge trobareu, i a un altre any us transportareu”. 

Els nens van pujar a les golfes amb por, però només entrar van veure un rellotge gran. La Najat es va enfilar a sobre del Jofre i va posar les agulles a les 12 en punt.

Van aparèixer a la Rambla de Sabadell. La van reconèixer per la famosa estàtua de la font.

– Mireu aquesta estàtua! No us resulta familiar? –va exclamar la Maria amb entusiasme.

– Ah, sí! És veritat!!! És la font de la Rambla! –va comentar el Jofre.

La Najat es va apropar als ulls del nen de l’estàtua i va observar unes lletres ben petites... Va quedar-se mirant fixament aquelles lletres, ja que costaven molt de llegir. La Berta es va apropar a la Najat i va dir-li: 

– Potser amb l’ajuda d’això ho podràs veure...

De la seva butxaca, en va treure una petita lupa. La Najat va agafar-la i va poder esbrinar el que hi posava: “A la casa de l’Oliver heu d’anar, i l’última pista heu de trobar”.

– Oliver, Oliver... Ostres, Joan! –va cridar la Berta–. Com es deia aquell escriptor que vam estudiar el tema passat? 

El Joan va posar cara de no saber de què li estava parlant. La Maria, que ho havia escoltat, va donar una lliçó al Joan:

– Ai, Joan, no te’n recordes? És clar! Durant aquella classe estaves jugant tota l’estona amb el Tipp-Ex. Joan Oliver, poeta molt famós de la literatura catalana, més conegut com a Pere Quart.

– Hem d’anar al Casal Pere Quart! –van dir el Jofre i la Najat a la vegada. 

– Casal Pere Quart? Em sona molt, però no sé on és... –va dir el Joan.

– Ostres, Joan! Estàs molt espès avui, eh?! –van comentar tots a l’uníson–. El Casal Pere Quart és on fem les nadales!

Eren molt a prop del lloc indicat. Van entrar-hi. Hi havia un calendari a la porta: 1980. En vermell hi havia marcat el 9 de febrer i hi posava: “Obra de Carnestoltes”. Van endinsar-s’hi i van veure dues sales: una era la sala de teatre i a l’altra hi havia la sala d’exposicions. Els nens van decidir dividir-se en dos grups per trobar quelcom que els orientés. La Berta, el Joan i el Jofre van anar a la sala d’exposicions i la Najat i la Maria van endinsar-se a la sala de teatre. A l’entrar a la sala de teatre, la Maria va veure un altre cartell de color groc on posava, amb lletres en cursiva: “Protagonista principal: Sergi Vidal”. Era el nom del seu tiet!!!

En aquell moment la nena va recordar que el seu tiet li havia explicat que quan era jove pertanyia a un grup de joves que feien obres de teatre de tant en tant. Les dues nenes van mirar cap a l’escenari i van observar un noi jove fent un assaig de l’obra de teatre que havien vist anunciada a l’entrada del Casal. El noi anava disfressat d’època: amb unes ulleres rodones, gavardina, una pipa de fumar... De sobte, es va treure una brúixola de la butxaca. Semblava que havia arribat el descans de l’assaig, quan el noi va deixar la brúixola en una petita taula que hi havia damunt de l’escenari. Les nenes van córrer a agafar-la. 

A l’altra part del Casal, a la sala d’exposicions, els tres nens van apreciar una pila d’antiguitats. Quan van veure la brúixola dins d’una vitrina, ja sabien que havien trobat la pista. 

Els dos grups de nens, amb les brúixoles a les mans, van córrer cap a la direcció que marcaven els objectes. Arribaren a dalt de l’escenari. Van topar-se entre ells i van descobrir un soterrani. Van entrar al soterrani i van veure vestits d’actors, decoració... Mentre el Joan feia píndoles, els altres nens i nenes pensaven... 

– Mireu aquest abric tan pelut! –va exclamar en to divertit el Jofre.

Els infants es van començar a vestir com si fossin personatges de l’obra. De sobte, de la jaqueta vermella de la Berta va caure una nota. Els nens i nenes es van quedar bocabadats. La Berta va començar a llegir la nota: “Els actors s’emocionen, expressen els seus sentiments. Ploren sense voler plorar, riuen sense voler riure. Si vosaltres voleu tornar, una llàgrima haureu de vessar. Dolors”.

El Joan estava investigant per allà. Li va caure un rellotge de l’època que estava ple de pols. Li va entrar una farda a l’ull i, seguidament, li començà a regalimar una llàgrima per la galta. La Berta va córrer a posar-li la nota sota l’ull, i passats uns segons van aparèixer dins del col·legi Jesús Salvador.

– Ja devem ser al nostre any? Hem tornat? –va preguntar la Maria.

El lloc els resultava familiar. La Najat es va posar nerviosa. Van començar a recórrer els passadissos, totes les aules..., fins arribar a la biblioteca de l’escola. Allà dins van trobar una senyora que estava molt xereta asseguda en una de les cadires. 

– Què feu aquí? És dissabte! Aquí no us hi podeu estar!!! –va cridar la dona. Semblava una mica trista. 

El Joan li va preguntar: 

– Qui és vostè?

– Em dic Dolors. Però què hi feu aquí avui?

– Acabem d’arribar. Busquem les sabates esblanades! –van cridar gairebé tots alhora. 

– No pot ser... –va dir la Dolors–. Tants anys esperant...

– Ostres! Tu ets... ets... la Dolors!!! La que escrivia totes les notes que hem trobat!!!

– Sí, nois. Fa tants anys que espero, que estic desitjant sortir d’aquí, ja que em queda poca vida...

La Dolors els va explicar tot el que havia fet per acabar a l’escola. Els nens van descobrir que havia realitzat exactament el mateix camí que ells, però sense cap pista a seguir. 

– Quan vaig arribar, vaig fer un puzle que marcava el punt on es trobaven les sabates. Les vaig trobar, me les vaig emprovar però no eren de la meva talla... Per això fa tant de temps que m’espero aquí... Ningú m’ha visitat, només vosaltres. Quan vaig veure el lloc de l’amagatall de les sabates, el puzle es va desmuntar i les peces van tornar on estaven amagades. No em pregunteu on són perquè la meva memòria ja falla i no me’n recordo...

El grupet de nens i nenes va començar ràpidament a buscar per tot el col·legi les peces del puzle. En van trobar a les aules de 5è, a la sala d’informàtica, als lavabos... Quan tothom en tenia unes quantes, es van reunir a la biblioteca amb la Dolors. Entre tots van fer el complicat trencaclosques, però es van adonar que hi faltava una peça...

– No podrem sortir mai d’aquí... –va dir molt trista la Berta–. No veurem mai més la nostra família, els nostres amics... –i va començar a plorar.

El Joan, que era molt tafaner, va començar a fullejar els llibres de la biblioteca. Al cap d’uns minuts, el nen va recolzar-se en una prestatgeria que semblava una mica vella. Uns quants llibres van caure, i va agafar-ne un que portava per títol El misteri del temps i l’escriptora era: Dolors. El llibre tenia un punt que sobresortia. La Maria el va treure ràpidament ja que va veure alguna cosa d’estrany en el punt. 

– Mireu, nois!!!! És l’última peça!

– Ah, sí! Ara me’n recordo! Vaig guardar la peça aquí, en aquesta pàgina, ja que és el meu capítol preferit.

Al fer el puzle van descobrir que les sabates s’amagaven al pati. Així que tots van córrer cap al pati buscant desesperadament una pista que els indiqués on eren les sabates. Després d’uns quants minuts buscant tots escampats pel pati, el Jofre va cridar: 

– Ei, nois!!!! Veniu aquí!! Mireu el que he trobat! –i tots els nens van anar-hi corrents.

Les rajoles de la font del pati formaven una sanefa. En una d’elles, la sèrie no era la mateixa, sinó que hi havia un dibuix diferent dels altres. La Najat, tan impulsiva com sempre, la va tocar sense pensar-s’ho. La rajola va caure a terra i es va trencar. Immediatament, a la font s’obrí una espècie de forat.

– Mireu, mireu!!! Semblen... les sabates esblanades!!! Són les sabates!!! –van cridar tots alhora.

– Recordeu què va dir el guàrdia del vapor Buixeda? –va preguntar la Berta. 

– I tant! Ens hem d’emprovar les sabates, i esperem que a algú de nosaltres ens vagin bé! –va contestar el Jofre. 

Així que dit i fet! Primer se les va emprovar el Joan i... res de res. Després, la Najat, i tampoc succeïa res... El Joan, el Jofre, la Maria..., fins i tot se les va emprovar la Dolors! Però res de diferent sentien. Per últim, la Berta va posar-se una sabata amb delicadesa. Va agafar la segona sabata, i quan se la va acabar de cordar... un remolí de vent va començar a aparèixer al mig del pati! No van passar ni trenta segons que tots van ser empassats per l’huracà. 

Van despertar-se al lloc on havia començat tota la història, al vapor Buxeda, amb la diferència que no estava en funcionament, ja era un museu. Tots es van mirar i van pensar: “Devem ser al 2017?” La Dolors estava dempeus davant d’una gran fotografia molt antiga. Els nens van observar el peu de la fotografia: “El guàrdia de la fàbrica i la seva filla, Dolors”.

Col·legi Jesús Salvador
Classe de 5è A
Mestra: Sandra Fornieles
_________________________________________________________________________________

Capítol 2 - "Ha arribat l'hora"

Instintivament, com si algú els hagués donat una ordre (que no era el cas), van començar a córrer en direcció a l’ajuntament. Mentre avançaven, travessant carrers a tota velocitat (era un gust poder creuar-los sense haver de mirar a banda i banda ja que gairebé no hi havia cotxes) i esquivant a tothom que se’ls posava pel davant, anaven cantant la cançó:

“De camí a l’ajuntament, nosaltres anem... i una pista allà trobarem.”

De cop i volta, en menys de cinc minuts, van arribar a la porta de l’ajuntament. Mentre es recolzaven a la façana i seien a terra per recuperar l’alè, a la Najat li va venir a la memòria una història que li havia explicat la seva mare feia temps sobre el seu besavi, que havia estat tinent d’alcalde a l’ajuntament durant aquella època.

La Najat es va aixecar de cop i es va posar al capdavant del grup. Va entrar la primera per la porta, i amb determinació va preguntar pel seu besavi Ignasi a un senyor que semblava un policia (anava vestit diferent que els d’ara).

El policia se’ls va quedar mirant...

–Per què el voleu veure? –va preguntar.

La Najat no li podia dir la veritat, perquè representava que ni la seva mare, i ella encara menys, havien nascut encara... i no volia donar-li la impressió que havien arribat fins allà per burlar-se d’ell.

–Un professor de la nostra escola ens ha demanat un treball sobre les feines que fa la gent a l’ajuntament, i a nosaltres ens ha tocat investigar sobre la feina que fa el tinent d’alcalde... –va dir la Najat sense gaire determinació.

El policia la va mirar detingudament, i després d’un parell de minuts de silenci i de tensió els va dir que el seguissin. I així van entrar tots a l’ajuntament. El policia els va acompanyar fins al despatx de l’Ignasi.

La Najat, quan van entrar al despatx i va veure el seu besavi viu, no va poder evitar començar a plorar. L’Ignasi es va quedar sorprès:

–Per què plores, nena?

–Mmm... perquè m’ha entrat una brossa de pols a l’ull –va dir-li, sense gaire convicció.

L’Ignasi va trobar una cosa familiar a la cara d ‘aquella nena, una marca de naixement, una taca de color vermellós darrere de l’orella que tenia tota la seva família, però no va fer cap comentari tot i que es va quedar amb la mosca darrere l’orella.

El despatx era molt gran i tenia forma quadriculada. Hi havia un escriptori molt gran de fusta al davant d’un gran finestral. A cada costat de l’escriptori hi havia una butaca de vellut de color verd. El terra era de mosaic hidràulic i hi havia una brúixola dibuixada. A sobre de l’escriptori hi havia un munt de papers, una màquina d’escriure d’aquelles antigues, un joc de plomes i un telèfon de color crema.

Els va cridar molt l’atenció que el nord de la brúixola que hi havia a terra marqués en direcció a un fantàstic i enorme rellotge, d’aquells de pèndol, que estava recolzat a una de les parets del despatx. De cop i volta el telèfon del despatx del costat va començar a sonar.

Ningú l’agafava. L’Ignasi, que era una mica impacient, al veure que no deixava de sonar, va dir als nens que s’esperessin un minut que agafava el telèfon i tornava.

En el moment que el tinent d’alcalde va desaparèixer del despatx, els nens van aprofitar per acostar-se al rellotge i tocar-lo. Era enorme, molt més gran que ells. La Berta sense voler es va recolzar a una de les parets del rellotge i de cop i volta la porta va cedir i es va començar a obrir.

La Berta va mirar el rellotge per dintre, va inspeccionar-lo fins a l’últim racó. Estava ple de parets de fusta i llocs amagats. Va entrar a dintre i va veure que entre una de les parets i el sostre del rellotge hi havia un tros de paper estripat amb una nota. Va agafar la nota i just quan la va tocar, la Berta es va esfumar, va desaparèixer del mapa.

Els altres van veuen atònits tota l’escena. Els va començar a venir una por terrible perquè la seva amiga havia desaparegut, però per una altra banda estaven molt intrigats: on devia haver anat a parar la seva amiga? A part d’això, tampoc la volien deixar sola, és a dir, fos el que fos el que li hagués passat tots volien acompanyar-la... Un per un van anar entrant i un per un van anar desapareixent...

Quan ja no va quedar ningú a dins del despatx, la nota va caure a terra. L’Ignasi va entrar un minut més tard i va veure que el despatx estava buit, els nens ja no hi eren, i que el rellotge estava obert i aturat, marcant les 19.30 h. I hi havia una nota a terra. Es va ajupir per agafar-la i va llegir:

“Fa temps que busco les sabates, em queda poca vida. He de trobar alguna manera de sortir d’aquí. Dolors”

Els nens de cop i volta van aparèixer en una casa molt gran i amb molta gent, però que no acabaven d’identificar. Estaven intrigats. En Jofre va veure entre el munt de gent un nen de la seva edat que passava corrents d’una habitació a una altra. El va perseguir i va entrar al seu darrere en una habitació.

–Escolta’m, com et dius? –va preguntar en Jofre.

–Antoni –va dir l’altre nen.

–Per cert, em podries dir qui ets tu, què fas a casa meva?

El Jofre es va quedar aturat i li va contestar que no ho sabia, que havia arribat amb uns amics i que no sabia on eren... L’Antoni li va explicar que eren a casa seva, que era una casa molt gran, i que si no tenien lloc on dormir es podien quedar allà, perquè tenien habitacions de sobres. Ja era tard, gairebé les nou de la nit.

La resta de la colla va anar arribant a l’habitació on eren en Jofre i l’Antoni. Aquest els va dir que el seguissin. Van passar per un munt de sales, totes amb les parets plenes de dibuixos enormes que semblaven quadres, enormes catifes i mobles plens de coses daurades. Mentre anaven passant per una rere l’altra, tots cinc van poder veure perfectament un gran calendari sobre una taula on posava: Any 1930. La Berta, que de tot s’adonava, va dir en veu baixa:

–Nois, us heu adonat que estem al mateix any que l’hora que marcava el rellotge quan vam desaparèixer?

Als altres nens els va recórrer un calfred enorme. La Maria va començar a gemegar, però el Joan li va donar un cop de colze perquè callés, ja que l’Antoni no els podia sentir. Al cap de cinc minuts de caminar per tota la casa van aparèixer a un enorme menjador on hi havia una taula quilomètrica i un senyor i una senyora asseguts a cada costat. L’Antoni es va aturar i els va dir:

–Pares, us presento aquests nois que acabo de conèixer. Són els meus amics. M’han dit que són turistes que visitaven Sabadell i que han perdut els seus pares. Estan molt tristos i no saben on anar. Els he dit que si volien podien quedar-se a sopar, i que si els seus pares no apareixen es podien quedar a dormir també.

Els pares es van mirar entre ells i amb un gest d’aprovació els van dir que sí, que estaven a punt de servir el sopar i que si volen podien seure a taula i començar a sopar. En menys d’un minut van aparèixer tres cambrers amb tres carros plens de plats deliciosos. Hi havia de tot: sopa, carn, peix, diferents plats de verdura, i un carro només per a les postres...

Els cinc van seure a taula, i entre que era tard i la por que havien passat van començar a devorar tot el que hi havia. Els pares de l’Antoni es van quedar astorats de com menjaven aquells nens.

Al cap de poc més de mitja hora van acabar. Es van aixecar de la taula, van demanar permís als pares de l’Antoni per anar-se’n, i abans de marxar aquests els van dir:

–Aneu a dormir, que els vostres pares no han aparegut. Segurament vindran demà. El nostre fill us acompanyarà a les vostres habitacions. Només us demanem una cosa: NO TREPITGEU LA CAPELLA.

Els nens es van quedar molt intrigats. Mentre anaven cap a l’habitació van preguntar-li a l’Antoni què hi havia en aquella capella. L’Antoni va encongir les espatlles i els va dir:

–No en tinc ni idea, a mi tampoc m’han deixat trepitjar-la mai. És un lloc prohibit i misteriós que només hi van ells...

Els cinc nens es van mirar entre ells, i la Berta els va dir amb un gest que callessin i que en parlarien després. Van demanar a l’Antoni de dormir a la mateixa habitació, perquè aquella casa era molt gran i els feia una mica de por. L’Antoni els va deixar sols i els altres, sense fer soroll, van fer veure que dormien. Al cap d’una mitja hora la Berta els va dir:

–Nens, hem d’anar com sigui a la capella... Hem de descobrir on és i què passa allà dins...

Al cap d’una estona, quan portaven una bona estona en silenci, al Jofre li va caure el rellotge, que va anar rodolant fins a parar a sota del seu llit. Quan el va anar a agafar es va adonar que allà mateix, a sota del seu llit, hi havia una altra brúixola, aquesta molt més petita, d’aquelles que es porten a la butxaca. Marcava el sud...

–Berta, mira què he trobat... Està marcant el sud!

–Nois, això no és normal –va dir la Berta–.Us heu adonat que hem passat de l’any 2017 al 1919, i del 1919 al 1930? Heu vist com vesteix aquesta gent? I quina mena de menjar fan per sopar? Ni pizzes, ni frankfurts, ni patates fregides, ni hamburgueses ni res... Els pares ni tan sols beuen Coca-cola... Hem de sortir d’aquí com sigui. Seguiu-me!

De cop i volta la Berta va fer un salt, va obrir la porta i va mirar cap al passadís, a dreta i esquerra. No hi havia ningú. Li va demanar la brúixola al Jofre i va començar a caminar rumb al sud... No havien caminat ni un minut quan es van trobar de morros davant de la capella.

–Ooohhh, quina passada! –va dir el Joan–. Una capella a dintre d’una casa! I que guapa que és!

Els nens van entrar a la capella i van veure a sobre de l’altar una clau enorme. La Berta la va agafar i va veure un sagrari al darrere. Es va dirigir cap al sagrari i va poder veure com la clau entrava perfectament al pany. Va obrir la porta del sagrari i va trobar una nota que deia:

“SI A UNA ALTRA ÈPOCA VOLEU ANAR i LES SABATES ESBLANADES VOLEU TROBAR, ELS RELLOTGES A LES DOTZE HAUREU DE POSAR. DOLORS”

Col·legi Jesús Salvador

Classe de 5è B

Mestre: Marcel García

_________________________________________________________________________________

Capítol 1 - "Les sabates esblanades"

Era divendres a la tarda i la Berta, la Maria, el Joan, la Najat i el Jofre acabaven de sortir de classe.

–Ja és cap de setmana! –va exclamar la Berta, tot fent un salt–. I demà venen les meves cosines de Codalet!

–Codalet? –va demanar el Joan amb cara de no haver sentit mai aquell nom–. On és Codalet?

–Al Conflent, Joan, a la Catalunya Nord! Que no te’n recordes d’aquella classe d’història del senyor Fité? –va afanyar-se a contestar la Maria, que sempre volia ser la primera en tot.

–Sí, Codalet, on hi ha el monestir de Sant Miquel de Cuixà! –hi va afegir la Berta.

–Ai, sí, ja me’n recordo! –els va respondre el Joan–. Ja m’ho diuen, ja, que sempre baixo de l’hort...

–Doncs parlant d’horts, les meves cosines en tenen un, a Codalet. I elles són les encarregades de plantar i regar i...

–No sé pas a Codalet, però em sembla que a Sabadell avui no caldrà regar –va interrompre-la la Najat–. Heu vist quins núvols que hi ha?

Just en aquell precís instant, un llampec els va il·luminar la cara, mentre de no gaire lluny es va sentir un tro que va fer vibrar les finestres de totes les cases del carrer.

–Afanyem-nos! –va cridar el Jofre, sempre poruc–. Caurà un ruixat i no portem cap paraigua!

I sí, va començar a ploure. I no pas quatre gotes, no, sinó un bon xàfec. En pocs minuts, petits rierols s’anaven formant a banda i banda de les voreres i els vianants corrien a aixoplugar-se on podien. Tots els portals dels blocs de pisos eren plens de gent, al bar del cantó no hi cabia ningú més i ells, els cinc amics, no sabien on anar.

–Quedarem xops! –va exclamar el Jofre, preocupat.

–Seguiu-me! –va cridar la Berta–. Ja sé on podem amagar-nos!

Sense mirar enrere, la Berta va travessar el carrer, va córrer cap a un edifici antic, amb la porta mig oberta, i hi va entrar. La Najat, el Jofre i la Maria la van seguir i, un cop dins, es van afanyar a tancar la porta.

–Ei, on és el Joan?! –va dir la Najat.

El Joan! No els havia seguit? Potser ni tan sols no s’havia adonat cap on havien anat... Havien de sortir a buscar-lo, sí, però plovia tant! Fins i tot l’entrada de l’edifici era plena d’aigua. Mentre discutien qui hi havia d’anar, van sentir uns cops secs a la porta. Toc-toc-toc!

–Deu ser ell –va exclamar la Berta tot obrint la porta a poc a poc.

–Per què m’heu tancat la porta als nassos? –els va demanar el Joan, ben tranquil però xop de cap a peus.

–Ens pensàvem que havies entrat amb nosaltres! És que sempre bades! –va contestar-li la Najat mig enfadada.

–No estava badant –va replicar-li el Joan–. Estava llegint el rètol que hi ha aquí fora. Hi diu que aquest edifici és el Vapor Buxeda.

–El Vapor Buxeda? Així som en un museu! –va dir la Berta.

–Un museu? Un vapor és un museu? –va preguntar el Joan.

–No, Joan, un vapor és una fàbrica tèxtil de les d’abans, d’aquelles que funcionaven amb vapor i que tenien unes xemeneies ben altes –va respondre-li la Maria–. I aquest vapor l’han convertit en un museu perquè puguem veure com treballava la gent de l’època. Veniu amb mi!

Aleshores la Maria va entrar a una sala que hi havia a mà esquerra i tota la colla la va seguir. Era una sala fosca, amb el sostre alt, i era plena de telers de diverses èpoques. A fora continuava plovent, però ja no se’n recordaven. Passejaven entre els telers, els tocaven, s’imaginaven com devia ser aquella fàbrica en funcionament, el soroll estrident que devia omplir-ho tot. L’àvia de la Berta i els avis del Joan havien treballat en fàbriques semblants. Els del Jofre també, però a Sallent. La Maria era a punt d’explicar que un rebesavi seu havia tingut una fàbrica, que havia estat fabricant, però una veu desconeguda els va interrompre la conversa i els va deixar glaçats.

–Qui sou i què hi feu, aquí?!

La colla d’amics es van començar a mirar els uns als altres, desconcertats, sense saber què dir. Fins que la Berta va fer el pas.

–Jo soc la Berta, i ells són la Najat, el Joan, el Jofre i la Maria. Anàvem pel carrer i, com que s’ha posat a ploure tant i la porta del vapor era oberta, ens hi hem aixoplugat.

–I per què aneu vestits d’aquesta manera tan estranya? –va preguntar l’home misteriós.

–Estranya, nosaltres? –va contestar el Joan sense pensar-s’ho–. Tu sí que vas vestit d’una manera estranya!

La Maria, veient que aquell home començava a enfadar-se, va decidir dir-hi la seva.

–Tu... o vostè... o vós... en fi, perdoneu el meu amic, que està una mica atabalat. Et puc tractar de tu? Sí? –va dir-li. I sense esperar cap resposta, va continuar–. Ets el vigilant del museu?

–Museu? Quin museu? –va contestar-li–. Això no és cap museu. És un vapor i avui és buit perquè és festa. I sí, jo el vigilo perquè...

–Festa?! Però si és divendres i hem anat a l’escola! –el va interrompre el Joan.

No calia ser gaire espavilat per adonar-se que aquell home misteriós, fos qui fos, començava a perdre la paciència. Tenia la cara vermella, movia els braços amunt i avall i deixava anar una paraulota rere l’altra, amenaçador. La seva veu, forta, ressonava per tot l’edifici i aquella colla d’amics no sabien què fer. Fins que, tot d’una, es va sentir un crit de terror. Havia estat la Najat, que els mirava amb cara de no entendre res mentre assenyalava un calendari que hi havia penjat a la paret. 1919. Any 1919.

–Som a l’any 1919? –va demanar amb la veu mig entretallada.

–Sinem! A quin any vols que siguem, si no?! –li va contestar l’home.

Silenci. Silenci absolut. La Najat mirava la Berta, la Berta mirava el Jofre, el Jofre mirava el Joan, el Joan mirava la Maria i la Maria mirava l’home, desconcertada, incrèdula.

–No pot ser –va dir la Maria–. Hem de ser al 2017.

–Al 2017? Però que us heu begut l’enteniment? –va contestar-li l’home–. Això que dieu és impossible, em sentiu? Tret que...

I l’home va callar. Però només un instant, perquè de seguida va començar a caminar fent voltes, visiblement nerviós, mentre parlava sol.

–No, no pot ser. Aquella estranya història que m’explicaven els pares de petit no pot ser certa. És impossible. Sempre havia pensat que era un conte per explicar a la vora del foc, però començo a dubtar-ne. I si...? Són tres noies i dos nois, sí. Estan d’allò més desorientats. I no semblen d’aquí. De fet, no semblen d’aquest temps... Aquesta manera de vestir, aquesta manera de parlar... Ho he d’aclarir, ho he d’esbrinar. Digueu, canalla, d’on veniu, d’on heu sortit? Parleu!

I la Berta li va explicar que eren alumnes d’una escola propera, que per ells avui era divendres a la tarda, un divendres de l’any 2017, que feia una estona que havien plegat i que, quan havia començat a ploure, havien vist la porta del vapor Buxeda oberta i hi havien entrat.

–Heu sentit un tro, abans d’entrar? –els va demanar l’home.

–Sí, un tro molt fort –va contestar-li la Najat–. Semblava que s’haguessin d’ensorrar les cases.

–Així la història és certa –va dir-los amb els ulls oberts de bat a bat.

–Quina història...? –van replicar tots alhora.

–La història de les sabates esblanades. Quan era petit, els pares me l’explicaven sovint. Em deien que un dia de tempesta coneixeria tres noies i dos nois. Entrarien corrents al vapor on jo treballaria, fugint d’un ruixat i d’un llamp que hauria caigut ben a prop. Anirien vestits de manera estranya i el seu català també seria diferent del meu. No haurien arribat d’un altra part del país, no, sinó d’un altre segle, i no sabrien com tornar a casa. Aleshores jo els hauria d’explicar què havien de fer, on havien d’anar. Només així trobarien el camí de tornada. I només així teixiríem un llaç invisible entre els dos Sabadells, el nostre i el seu.

Quan l’home va haver acabat la història, els cinc amics van quedar-se muts, pensatius. Realment eren a l’any 1919? Què volia dir tot allò?

–I què hem de fer per tornar a la nostra època? –li va preguntar finalment el Jofre.

–Escolteu-me bé. Només ho podreu aconseguir si trobeu les sabates esblanades.

–Esblanades? Què vol dir “esblanades”? –va saltar el Joan, amb cara de sorpresa.

–Esblanar és allò que fem amb les sabates noves, Joan. Anar-nos-les posant fins que se’ns adapten bé als peus. Sembla mentida que no sàpigues aquesta paraula tan sabadellenca! –li va deixar anar la Maria, enfadada.

–I de quines sabates esblanades parles? –va dir la Berta tot adreçant-se a l’home.

–D’unes sabates màgiques, unes sabates que han estat esblanades i que només poden anar bé a una persona. Qui se les pugui posar, sabrà trobar el camí de tornada. I espero que sigui un de vosaltres.

Unes sabates esblanades especialment per a una persona, l’única a qui li anirien bé, unes sabates que els durien de nou a la seva època. Quin misteri!

–I on són, aquestes sabates? –va preguntar la Najat.

–Ningú no ho sap –els va contestar l’home–. Només us puc dir que heu de visitar els edificis més emblemàtics de Sabadell, aquells que doten de personalitat la ciutat, i hi anireu trobant les pistes que us duran fins a les sabates. Trieu un edifici, aneu-hi i busqueu-hi alguna cosa que us cridi l’atenció. Si obriu bé els ulls, hi sabreu trobar un missatge que us durà a un altre edifici, i d’aquest a un altre, fins que trobeu les sabates màgiques. I quan les trobeu, emproveu-vos-les, camineu-hi, i si a algú de vosaltres li van bé, la porta cap a la vostra època s’obrirà i tornareu a ser al vostre Sabadell, aquell divendres a la tarda, i la tempesta ja haurà passat. I segur que haureu après moltes coses interessants.

La Berta, la Maria, el Joan, la Najat i el Jofre es van mirar i no els va caldre dir-se res. Es van aixecar d’una revolada, van mirar a fora i van adonar-se que ja no plovia. Havien de sortir al carrer i encaminar-se cap a un edifici emblemàtic de Sabadell. Sí, però quin?

MES INFORMACIÓ

• Fitxa de Seguint el Fil al Portal d'activitats Ciutat i Escola

• Blog del curs 2016-17 

• Blog David Vila i Ros