Capítol 2 - "Ha arribat l'hora"

Instintivament, com si algú els hagués donat una ordre (que no era el cas), van començar a córrer en direcció a l’ajuntament. Mentre avançaven, travessant carrers a tota velocitat (era un gust poder creuar-los sense haver de mirar a banda i banda ja que gairebé no hi havia cotxes) i esquivant a tothom que se’ls posava pel davant, anaven cantant la cançó:

“De camí a l’ajuntament, nosaltres anem... i una pista allà trobarem.”

De cop i volta, en menys de cinc minuts, van arribar a la porta de l’ajuntament. Mentre es recolzaven a la façana i seien a terra per recuperar l’alè, a la Najat li va venir a la memòria una història que li havia explicat la seva mare feia temps sobre el seu besavi, que havia estat tinent d’alcalde a l’ajuntament durant aquella època.

La Najat es va aixecar de cop i es va posar al capdavant del grup. Va entrar la primera per la porta, i amb determinació va preguntar pel seu besavi Ignasi a un senyor que semblava un policia (anava vestit diferent que els d’ara).

El policia se’ls va quedar mirant...

–Per què el voleu veure? –va preguntar.

La Najat no li podia dir la veritat, perquè representava que ni la seva mare, i ella encara menys, havien nascut encara... i no volia donar-li la impressió que havien arribat fins allà per burlar-se d’ell.

–Un professor de la nostra escola ens ha demanat un treball sobre les feines que fa la gent a l’ajuntament, i a nosaltres ens ha tocat investigar sobre la feina que fa el tinent d’alcalde... –va dir la Najat sense gaire determinació.

El policia la va mirar detingudament, i després d’un parell de minuts de silenci i de tensió els va dir que el seguissin. I així van entrar tots a l’ajuntament. El policia els va acompanyar fins al despatx de l’Ignasi.

La Najat, quan van entrar al despatx i va veure el seu besavi viu, no va poder evitar començar a plorar. L’Ignasi es va quedar sorprès:

–Per què plores, nena?

–Mmm... perquè m’ha entrat una brossa de pols a l’ull –va dir-li, sense gaire convicció.
L’Ignasi va trobar una cosa familiar a la cara d ‘aquella nena, una marca de naixement, una taca de color vermellós darrere de l’orella que tenia tota la seva família, però no va fer cap comentari tot i que es va quedar amb la mosca darrere l’orella.

El despatx era molt gran i tenia forma quadriculada. Hi havia un escriptori molt gran de fusta al davant d’un gran finestral. A cada costat de l’escriptori hi havia una butaca de vellut de color verd. El terra era de mosaic hidràulic i hi havia una brúixola dibuixada. A sobre de l’escriptori hi havia un munt de papers, una màquina d’escriure d’aquelles antigues, un joc de plomes i un telèfon de color crema.

Els va cridar molt l’atenció que el nord de la brúixola que hi havia a terra marqués en direcció a un fantàstic i enorme rellotge, d’aquells de pèndol, que estava recolzat a una de les parets del despatx. De cop i volta el telèfon del despatx del costat va començar a sonar.

Ningú l’agafava. L’Ignasi, que era una mica impacient, al veure que no deixava de sonar, va dir als nens que s’esperessin un minut que agafava el telèfon i tornava.

En el moment que el tinent d’alcalde va desaparèixer del despatx, els nens van aprofitar per acostar-se al rellotge i tocar-lo. Era enorme, molt més gran que ells. La Berta sense voler es va recolzar a una de les parets del rellotge i de cop i volta la porta va cedir i es va començar a obrir.


La Berta va mirar el rellotge per dintre, va inspeccionar-lo fins a l’últim racó. Estava ple de parets de fusta i llocs amagats. Va entrar a dintre i va veure que entre una de les parets i el sostre del rellotge hi havia un tros de paper estripat amb una nota. Va agafar la nota i just quan la va tocar, la Berta es va esfumar, va desaparèixer del mapa.

Els altres van veuen atònits tota l’escena. Els va començar a venir una por terrible perquè la seva amiga havia desaparegut, però per una altra banda estaven molt intrigats: on devia haver anat a parar la seva amiga? A part d’això, tampoc la volien deixar sola, és a dir, fos el que fos el que li hagués passat tots volien acompanyar-la... Un per un van anar entrant i un per un van anar desapareixent...


Quan ja no va quedar ningú a dins del despatx, la nota va caure a terra. L’Ignasi va entrar un minut més tard i va veure que el despatx estava buit, els nens ja no hi eren, i que el rellotge estava obert i aturat, marcant les 19.30 h. I hi havia una nota a terra. Es va ajupir per agafar-la i va llegir:

“Fa temps que busco les sabates, em queda poca vida. He de trobar alguna manera de sortir d’aquí. Dolors”


Els nens de cop i volta van aparèixer en una casa molt gran i amb molta gent, però que no acabaven d’identificar. Estaven intrigats. En Jofre va veure entre el munt de gent un nen de la seva edat que passava corrents d’una habitació a una altra. El va perseguir i va entrar al seu darrere en una habitació.

–Escolta’m, com et dius? –va preguntar en Jofre.

–Antoni –va dir l’altre nen.

–Per cert, em podries dir qui ets tu, què fas a casa meva?

El Jofre es va quedar aturat i li va contestar que no ho sabia, que havia arribat amb uns amics i que no sabia on eren... L’Antoni li va explicar que eren a casa seva, que era una casa molt gran, i que si no tenien lloc on dormir es podien quedar allà, perquè tenien habitacions de sobres. Ja era tard, gairebé les nou de la nit.

La resta de la colla va anar arribant a l’habitació on eren en Jofre i l’Antoni. Aquest els va dir que el seguissin. Van passar per un munt de sales, totes amb les parets plenes de dibuixos enormes que semblaven quadres, enormes catifes i mobles plens de coses daurades. Mentre anaven passant per una rere l’altra, tots cinc van poder veure perfectament un gran calendari sobre una taula on posava: Any 1930. La Berta, que de tot s’adonava, va dir en veu baixa:

–Nois, us heu adonat que estem al mateix any que l’hora que marcava el rellotge quan vam desaparèixer?

Als altres nens els va recórrer un calfred enorme. La Maria va començar a gemegar, però el Joan li va donar un cop de colze perquè callés, ja que l’Antoni no els podia sentir. Al cap de cinc minuts de caminar per tota la casa van aparèixer a un enorme menjador on hi havia una taula quilomètrica i un senyor i una senyora asseguts a cada costat. L’Antoni es va aturar i els va dir:

–Pares, us presento aquests nois que acabo de conèixer. Són els meus amics. M’han dit que són turistes que visitaven Sabadell i que han perdut els seus pares. Estan molt tristos i no saben on anar. Els he dit que si volien podien quedar-se a sopar, i que si els seus pares no apareixen es podien quedar a dormir també.

Els pares es van mirar entre ells i amb un gest d’aprovació els van dir que sí, que estaven a punt de servir el sopar i que si volen podien seure a taula i començar a sopar. En menys d’un minut van aparèixer tres cambrers amb tres carros plens de plats deliciosos. Hi havia de tot: sopa, carn, peix, diferents plats de verdura, i un carro només per a les postres...

Els cinc van seure a taula, i entre que era tard i la por que havien passat van començar a devorar tot el que hi havia. Els pares de l’Antoni es van quedar astorats de com menjaven aquells nens.

Al cap de poc més de mitja hora van acabar. Es van aixecar de la taula, van demanar permís als pares de l’Antoni per anar-se’n, i abans de marxar aquests els van dir:

–Aneu a dormir, que els vostres pares no han aparegut. Segurament vindran demà. El nostre fill us acompanyarà a les vostres habitacions. Només us demanem una cosa: NO TREPITGEU LA CAPELLA.

Els nens es van quedar molt intrigats. Mentre anaven cap a l’habitació van preguntar-li a l’Antoni què hi havia en aquella capella. L’Antoni va encongir les espatlles i els va dir:

–No en tinc ni idea, a mi tampoc m’han deixat trepitjar-la mai. És un lloc prohibit i misteriós que només hi van ells...

Els cinc nens es van mirar entre ells, i la Berta els va dir amb un gest que callessin i que en parlarien després. Van demanar a l’Antoni de dormir a la mateixa habitació, perquè aquella casa era molt gran i els feia una mica de por. L’Antoni els va deixar sols i els altres, sense fer soroll, van fer veure que dormien. Al cap d’una mitja hora la Berta els va dir:

–Nens, hem d’anar com sigui a la capella... Hem de descobrir on és i què passa allà dins...

Al cap d’una estona, quan portaven una bona estona en silenci, al Jofre li va caure el rellotge, que va anar rodolant fins a parar a sota del seu llit. Quan el va anar a agafar es va adonar que allà mateix, a sota del seu llit, hi havia una altra brúixola, aquesta molt més petita, d’aquelles que es porten a la butxaca. Marcava el sud...

–Berta, mira què he trobat... Està marcant el sud!

–Nois, això no és normal –va dir la Berta–.Us heu adonat que hem passat de l’any 2017 al 1919, i del 1919 al 1930? Heu vist com vesteix aquesta gent? I quina mena de menjar fan per sopar? Ni pizzes, ni frankfurts, ni patates fregides, ni hamburgueses ni res... Els pares ni tan sols beuen Coca-cola... Hem de sortir d’aquí com sigui. Seguiu-me!

De cop i volta la Berta va fer un salt, va obrir la porta i va mirar cap al passadís, a dreta i esquerra. No hi havia ningú. Li va demanar la brúixola al Jofre i va començar a caminar rumb al sud... No havien caminat ni un minut quan es van trobar de morros davant de la capella.
–Ooohhh, quina passada! –va dir el Joan–. Una capella a dintre d’una casa! I que guapa que és!

Els nens van entrar a la capella i van veure a sobre de l’altar una clau enorme. La Berta la va agafar i va veure un sagrari al darrere. Es va dirigir cap al sagrari i va poder veure com la clau entrava perfectament al pany. Va obrir la porta del sagrari i va trobar una nota que deia:


“SI A UNA ALTRA ÈPOCA VOLEU ANAR i LES SABATES ESBLANADES VOLEU TROBAR, ELS RELLOTGES A LES DOTZE HAUREU DE POSAR. DOLORS”


Col·legi Jesús Salvador
Classe de 5è B
Mestre: Marcel García
_________________________________________________________________________________