Capítol 3 - "El final inesperat"

– Ostres! Que les sabates estan fugint! –va exclamar en Joan.

– De pressa, perseguim-les! –va dir en Jofre.

– Em sembla que no caldrà –va dir la Berta–. Perquè els ha caigut un paper de la sola…

– Podria ser una pista! –va contestar la Najat.

– Exacte! –va exclamar la Berta.

– A veure, deixeu-m’ho llegir… –va dir la Maria tot agafant el paper.

I va llegir: “Per trobar-nos heu d’anar a un edifici modernista…”

– M’hi jugo el que vulguis que és l’Ajuntament de Sabadell –va dir en Joan, interrompent la Maria.

– Tu creus? –va dir en Jofre.

En Joan va assentir:
– Segur!

I en Jofre li va contestar:
– Doncs jo dic que no és l’Ajuntament de Sabadell.

– Doncs ja veurem qui guanya… –va dir en Joan.

– D’acord –va dir en Jofre, desafiant-lo–. M’hi jugo el meu berenar, les “xurruques” i el petador.


– A veure, nois, voleu parar de fer apostes estúpides? O cal que us posi sota l’escala per poder continuar? Que no he acabat de llegir i si volem tornar a l’any 2017 hem de trobar les sabates! –va cridar la Maria tota emprenyada.

– Tens raó, perdó. Continua... –va dir en Jofre mentre es portava a la boca l’estrep que treia d’una de les seves butxaques.

La Maria va continuar llegint:
– “Per trobar-nos heu d’anar a un edifici modernista construït l’any 1910”.

– D’acord. Doncs tothom a pensar en la classe d’història en què ens van dir moltes dades sobre edificis emblemàtics de Sabadell –va dir la Berta.

– Jo no en tinc ni idea perquè l’aula d’història és a prop del pati, jo em quedo com un estaquirot mirant per la finestra, i llavors ja no escolto. O sigui que haureu de pensar-hi vosaltres... –va respondre, avergonyit, en Joan.

– A veure, jo tampoc en sé gaire, però el que sí que sé és que l'Ajuntament de Sabadell no pot ser –va dir en Jofre.

– I és clar que no! –va dir la Maria–. Està clar que és l’antiga Escola Industrial ! Ai, com es nota que no escolteu... –els va dir.

– Sí, he guanyat! No és l’Ajuntament de Sabadell! Ho sabia! –va dir en Jofre.

– És clar, no hi havia pensat, potser en una escola d’arts i oficis hi trobarem la resposta! –va dir la Najat.


Finalment van començar a caminar en direcció a tot allò que recordaven de l’any 2017. Van travessar la Gran Via i el carrer de Vilarrubias fins a la plaça Marcet. Van continuar caminant per la ronda Zamenhof fent cap a la plaça d’Enric Granados. Per últim, baixant pel carrer de Jovellanos, en direcció a la plaça on a l’any 2017 hi havia el mercat central.

Quan van entrar, en Jofre va dir que semblava una casa anglesa. Van començar a cercar per tot arreu i no trobaven res. L’escola era enorme, però de sobte van sentir unes passes i cada cop se sentien més a prop. Llavors es van adonar que eren les sabates esblanades i les van seguir sense fer soroll. De sobte van veure que les sabates deixaven una nota a terra mentre començaven a brillar fins a desaparèixer. Els amics es van acostar a la nota i la Najat la va llegir xiuxiuejant. En sec va dir:
– Nois, tenim una pista i diu que hem de seguir per aquell passadís fosc –mentre assenyalava un passadís estret i fosc.

– A veure, llegeix la nota en veu alta –va dir la Berta.

– “Si les sabates voleu trobar, per un passadís de casa anglesa haureu d’anar.”


– Això no té ni cap ni peus, no som en una casa anglesa. Tant és, no perdem el temps, anem pel passadís. Espero que ens porti a les sabates i no a l’eixida d’una casa! –va dir la Berta, remugant.

Quan van travessar el passadís, al fons van veure l’ombra del que semblava un noi que tenia les sabates esblanades. Tots junts el van perseguir, quan li va donar la llum a la cara es van adonar que era un ruc, xaix i envellit!

En Joan li va preguntar al ruc si li donava les sabates, i de sobte la Maria li va dir:
– Tap de suro, que els rucs no parlen! –acompanyant l’insult amb una clatellada.

Però de sobte es van adonar que les sabates i el ruc no hi eren; en canvi, hi havia un caminet de petjades que els portava a la eixida de la casa on es trobava el ruc.

– Ei, ruc, torna’ns les sabates –van dir tots emprenyats–. Són nostres!

– No puc –va contestar el ruc–. Les he perdut però sé on són!

Tots es van quedar bocabadats en veure que el ruc parlava. Per una vegada en Joan tenia raó... tot i que seguia la conversa mentre feia píndoles.

– Crec que el ruc ens vol portar a les sabates –va dir la Berta.

– És clar! –va dir el ruc.

Tots junts van pujar al ruc i van parar a Sant Pau de Riu-sec. Quan van baixar del ruc, van llegir un cartell que hi havia escrit a la porta de l’església i que hi posava: “Tancat per un llum estranya”. Tots junts van entrar-hi i no van veure res. Van començar a cercar per tot arreu i van veure unes sabates, però hi havia un home agafant-les. L’home va començar a córrer fins a un tipus de garatge. El van seguir, i de cop, a l’entrar al garatge, van sentir un PUM!!! Aquell home els havia tancat a dins!

Els sis cada vegada estaven més desesperats. Qui era aquell home? Perquè els havia tancat a dins d’un garatge? Quant temps serien allà? Tot era molt confús fins que en un precís instant la Berta es va despertar del llit. Havia estat tot un somni!!! Ni ella es creia que fos tot una mentida!!! Fins i tot va anar corrents a mirar el calendari.

Quan va començar l’escola els ho va explicar als seus amics i tots van començar a riure’s d’ella. Però qui ho sap, a vegades els somnis es fan realitat.

Escola Creu Alta
Classe de 5è 
Mestre: Cèsar Besabes
_________________________________________________________________________________