Un laberint davant seu, els seus ulls no s’ho podien creure. Havien pensat de no entrar-hi, però si s’havien trobat amb un laberint devia ser per alguna raó, oi?
– Voleu entrar al laberint? –va preguntar, nerviosa, la Najat.
– Sí que volem! –va respondre la Berta.
– Doncs què esperem? –va replicar la Najat.
Quan tots cinc van entrar a dins el laberint van veure dos camins, un cap a la dreta i un altre cap a l’esquerra. En Jofre va dir:
– I ara cap a on anem?
Entre tots van decidir anar cap a l’esquerra. Van donar voltes i voltes, però res, estaven perduts. Si haguessin tingut un telèfon mòbil, haurien pogut utilitzar el senyal GPS. De cop i volta el Jofre va cridar:
– Aquí! He trobat una sortida!
Van seguir-lo fins a un túnel, el van travessar i van arribar a l’antiga estació de trens. Es van quedar bocabadats mirant aquella estació i tota la gent que hi havia al voltant. A la cantonada del carrer Indústria van veure un edifici que els resultava molt familiar i que tenia el seu nom fet en trencadís:
– Mira, Najat! –va dir, entusiasmada, la Maria.
– L’Hotel Suís! –va exclamar la Najat.
– Que elegants i cortesos –va comentar la Maria referint-se als homes i dones que passaven per allà.
– Sí, però… què és allò d’allà? –va preguntar la Najat.
– És un collaret d’or! –va cridar la Najat. I totes dues van anar corrents a agafar-lo.
– És un drac d’or i plata –va dir la Maria.
– Se li pot treure la cua i hi ha un paperet. La pista! –va exclamar la Najat–. Hi posa que...
Entre maquillatge i disfresses l’ingredient de la poció trobareu.
De cop i volta, van sentir un xiulet i es van adonar que indicava que s’acostava un tren. El tren va parar davant seu, i quan es van obrir les portes tots van ser empentats cap a l’interior per un munt de gent. Quan es van acabar les presses per entrar al tren, ja no quedava ningú a l’estació. Bé, no hi quedava ningú excepte la Berta, el Jofre i la Najat. La Berta, alarmada, va preguntar:
– On són el Joan i la Maria?
Van mirar el tren i la Maria i el Joan eren a dins. Es van tancar les portes i els amics es van quedar tancats, no els va donar temps de sortir. Aleshores la Najat va relliscar amb un paper, en el paper hi deia: “2852”. La Berta va mirar el tren i tenia el mateix número, així que van decidir seguir-lo. No va ser gaire complicat, perquè els trens d’aquella època no eren tan ràpids com els d’ara i tardaven a agafar velocitat. Mentrestant, dins el tren, la Maria i el Joan van veure un paper enganxat al sostre. La Maria es va enfilar sobre un seient del tren però no hi va arribar. Llavors va dir:
– Doncs m’hauré d’enfilar a sobre teu, Joan.
– Per què tu a sobre? –va preguntar en Joan.
– Perquè peso menys –va contestar la Maria.
Al final van decidir fer pedra-paper-tisores. La Maria va treure paper i en Joan, pedra. En Joan va fer cara de decebut perquè havia guanyat la Maria, i no ell. Finalment van aconseguir agafar la pista. Aleshores van veure els seus amics corrents darrere el tren i van aconseguir baixar i reunir-se els cinc. Van obrir la pista i hi deia:
El trencaclosques heu de completar si l’últim ingredient voleu trobar, llavors a l’Escola Industrial haureu de tornar.
– Està parlant de la fórmula –va dir en Jofre.
– I quin trencaclosques? –va preguntar la Maria.
– Això encara ho hem d’esbrinar, però ja sé què vol dir la pista que hem trobat a la cua del drac: hem d’anar al teatre Principal! –va contestar la Berta.
Els amics es van dirigir cap al teatre Principal i van passar per davant de l’ajuntament. Que diferent era la plaça Sant Roc! Van entrar al teatre i van començar a buscar entre les butaques, fins que hi van trobar una capseta amb un trencaclosques a dins per muntar. Els va costar una mica, però, finalment, aquell trencaclosques va formar la paraula CEBA. Clar, a la bandera de Sabadell hi ha una ceba! Així doncs ja tenien l’ingredient que faltava! Es van dirigir cap a l’Escola Industrial, tal com deia l’altra pista, i altra vegada es van quedar meravellats davant d’aquell edifici que semblava que tingués la seva torre feta de pell de drac.
– Ei, nois, per què no anem a la sala de ciències? –va proposar la Najat.
– A fer què? –va respondre el Joan.
– Doncs a fondre i barrejar tots els ingredients –va dir el Jofre amb un to fort.
Tots van anar a la sala de ciències i la Berta, que va ser la primera en entrar, va dir:
– Aquí hi ha un bol! Hi podem posar els ingredients!
– És una bona idea, però d’on traurem l’escalfor? –va exclamar la Maria.
– Tinc una idea! –va començar el Jofre–. Podem anar al menjador, on hi ha una cuina, agafar una ceba i allà fondre-ho tot.
Dit això, van arrencar a córrer cap a la cuina. La Najat va agafar el bol i va posar tots els ingredients a dintre. Però quan ja estaven a punt per encendre el foc van sentir un esternut:
– Atxim!
– Qui ha esternudat? –va preguntar la Najat.
Tots van fer que no amb el cap. Es van girar i al seu darrere hi havia… Hi havia el nen que havien vist a la masia!
– Què hi fas tu aquí? –va preguntar, sorprès, el Jofre.
– Perdoneu… us he estat seguint tota l’estona. Em dic Marc i tinc 11 anys. Ara hauria de ser a l’any 2017, però… –va contestar el Marc.
– T’assembles molt a un nen de la nostra escola –va interrompre la Berta.
– I et dius igual que ell –va continuar el Joan.
– T’assembles al Bruno Mars! –va dir la Maria.
Tots van començar a discutir.
– Qui és el Bruno Mars? –va demanar el Marc.
– És un cantant! –va dir el Joan.
– Eh, eh! Pareu ja! –van exclamar la Berta i la Najat a la vegada.
– És cert, t’assembles molt a un Marc que va marxar de l’escola fa quatre anys i que anava a la nostra classe.
– De fet, jo sóc aquell Marc –va contestar el nen. I els va explicar una història igual que la seva de com havia anat a parar al Sabadell antic.
– Per què no et quedes amb nosaltres i intentem tornar junts al Sabadell de la nostra època, Marc? –va preguntar el Jofre.
I tots van fer que sí amb el cap.
Així doncs, van continuar amb la poció: la Maria va encendre el foc i van fondre i barrejar els ingredients. Quan tot anava de perles, de cop va començar a sortir molt fum del bol… Aquell fum va anar formant un dibuix fins que van veure que era… el castell de Can Feu! El van reconèixer perquè quan anaven d’excursió amb l’escola a Barcelona, el tren hi passava per davant. Tenien una estoneta caminant fins allà, així que es van posar en marxa. Tots els edificis que ells coneixien en el camí cap al castell no hi eren, i tot eren camps.
Quan van arribar davant del castell, van quedar impressionats. El Joan va preguntar:
– On hem d’anar?
– No ho sabem, haurem de bus...
El Joan s’havia entrebancat i s’havia recolzat sobre una torxa, i just en aquell moment es va obrir la paret.
– Molt bé, Joan! –va exclamar la Maria.
Van entrar-hi, i a dins hi van trobar… les sabates esblanades! A poc a poc la sala es va anar il·luminant i van veure que hi havia un gos.
– Segurament és aquí per vigilar les sabates –va dir la Najat.
I efectivament, el Joan va anar a agafar-les i el gos li va intentar mossegar la cama.
– Ja sé el que hem de fer! –va dir la Berta–. L’adormirem amb música, ho he vist fer a les pel·lícules de Harry Potter.
– Sí, però d’on traiem l’instrument? –va preguntar la Maria.
– Ei! –va dir el Jofre–. Jo tinc a la motxilla el flabiol i el tamborí de la classe de música!
– Perfecte! Dona’m el flabiol i tu tocaràs el tamborí –va dir la Berta.
Aleshores van començar a tocar i el gos va començar a adormir-se, de manera que van poder agafar les sabates esblanades i van sortir a l’exterior.
El Joan va córrer per emprovar-se les sabates esblanades i li van anar bé! El Jofre, entusiasmat, va dir:
– Jo faig el mateix número que tu –però se les va emprovar i no li entraven.
Després, tots els altres se les van emprovar però a ningú li anaven bé, fins que se les va emprovar el Marc i també li anaven a la perfecció!
– Els van bé! –va cridar la Najat.
– Ostres! –va cridar en Joan.
De cop i volta va començar a ploure molt, però era una pluja màgica perquè no mullava i tot d’una es van tornar a trobar al Vapor Buxeda. Els amics estaven molt i molt contents i es van abraçar tots junts.
El dilluns següent, quan van tornar a l’escola, la mestra els va dir que tindrien un examen d’història de Sabadell, concretament de la primera meitat del segle XX i dels edificis emblemàtics de Sabadell.
La Najat va exclamar:
– Que bé que ens anirà per a l’examen l’aventura que hem viscut!
El mateix dia de l’examen, en Marc va tornar a l’escola. Els amics estaven molt contents i com que la resta de la classe els preguntava el perquè, ells van explicar la història, però la resta de la classe va dir que tenien molta imaginació. Tot i això, la resta de nens van començar a mirar el Vapor Buxeda que hi havia a prop de l’escola amb uns altres ulls i se n’allunyaven si era un dia de tempesta.
Escola Miquel Martí i Pol
Classe de 5è A
Mestra: Marta Giralt
_________________________________________________________________________________