Capítol 3 - "El final inesperat"

– Ostres! Que les sabates estan fugint! –va exclamar en Joan.

– De pressa, perseguim-les! –va dir en Jofre.

– Em sembla que no caldrà –va dir la Berta–. Perquè els ha caigut un paper de la sola…

– Podria ser una pista! –va contestar la Najat.

– Exacte! –va exclamar la Berta.

– A veure, deixeu-m’ho llegir… –va dir la Maria tot agafant el paper.

I va llegir: “Per trobar-nos heu d’anar a un edifici modernista…”

– M’hi jugo el que vulguis que és l’Ajuntament de Sabadell –va dir en Joan, interrompent la Maria.

– Tu creus? –va dir en Jofre.

En Joan va assentir:

– Segur!

I en Jofre li va contestar:

– Doncs jo dic que no és l’Ajuntament de Sabadell.

– Doncs ja veurem qui guanya… –va dir en Joan.

– D’acord –va dir en Jofre, desafiant-lo–. M’hi jugo el meu berenar, les “xurruques” i el petador.

– A veure, nois, voleu parar de fer apostes estúpides? O cal que us posi sota l’escala per poder continuar? Que no he acabat de llegir i si volem tornar a l’any 2017 hem de trobar les sabates! –va cridar la Maria tota emprenyada.

– Tens raó, perdó. Continua... –va dir en Jofre mentre es portava a la boca l’estrep que treia d’una de les seves butxaques.

La Maria va continuar llegint:

– “Per trobar-nos heu d’anar a un edifici modernista construït l’any 1910”.

– D’acord. Doncs tothom a pensar en la classe d’història en què ens van dir moltes dades sobre edificis emblemàtics de Sabadell –va dir la Berta.

– Jo no en tinc ni idea perquè l’aula d’història és a prop del pati, jo em quedo com un estaquirot mirant per la finestra, i llavors ja no escolto. O sigui que haureu de pensar-hi vosaltres... –va respondre, avergonyit, en Joan.

– A veure, jo tampoc en sé gaire, però el que sí que sé és que l'Ajuntament de Sabadell no pot ser –va dir en Jofre.

– I és clar que no! –va dir la Maria–. Està clar que és l’antiga Escola Industrial ! Ai, com es nota que no escolteu... –els va dir.

– Sí, he guanyat! No és l’Ajuntament de Sabadell! Ho sabia! –va dir en Jofre.

– És clar, no hi havia pensat, potser en una escola d’arts i oficis hi trobarem la resposta! –va dir la Najat.

Finalment van començar a caminar en direcció a tot allò que recordaven de l’any 2017. Van travessar la Gran Via i el carrer de Vilarrubias fins a la plaça Marcet. Van continuar caminant per la ronda Zamenhof fent cap a la plaça d’Enric Granados. Per últim, baixant pel carrer de Jovellanos, en direcció a la plaça on a l’any 2017 hi havia el mercat central.

Quan van entrar, en Jofre va dir que semblava una casa anglesa. Van començar a cercar per tot arreu i no trobaven res. L’escola era enorme, però de sobte van sentir unes passes i cada cop se sentien més a prop. Llavors es van adonar que eren les sabates esblanades i les van seguir sense fer soroll. De sobte van veure que les sabates deixaven una nota a terra mentre començaven a brillar fins a desaparèixer. Els amics es van acostar a la nota i la Najat la va llegir xiuxiuejant. En sec va dir:

– Nois, tenim una pista i diu que hem de seguir per aquell passadís fosc –mentre assenyalava un passadís estret i fosc.

– A veure, llegeix la nota en veu alta –va dir la Berta.

– “Si les sabates voleu trobar, per un passadís de casa anglesa haureu d’anar.”

– Això no té ni cap ni peus, no som en una casa anglesa. Tant és, no perdem el temps, anem pel passadís. Espero que ens porti a les sabates i no a l’eixida d’una casa! –va dir la Berta, remugant.

Quan van travessar el passadís, al fons van veure l’ombra del que semblava un noi que tenia les sabates esblanades. Tots junts el van perseguir, quan li va donar la llum a la cara es van adonar que era un ruc, xaix i envellit!

En Joan li va preguntar al ruc si li donava les sabates, i de sobte la Maria li va dir:

– Tap de suro, que els rucs no parlen! –acompanyant l’insult amb una clatellada.

Però de sobte es van adonar que les sabates i el ruc no hi eren; en canvi, hi havia un caminet de petjades que els portava a la eixida de la casa on es trobava el ruc.

– Ei, ruc, torna’ns les sabates –van dir tots emprenyats–. Són nostres!

– No puc –va contestar el ruc–. Les he perdut però sé on són!

Tots es van quedar bocabadats en veure que el ruc parlava. Per una vegada en Joan tenia raó... tot i que seguia la conversa mentre feia píndoles.

– Crec que el ruc ens vol portar a les sabates –va dir la Berta.

– És clar! –va dir el ruc.

Tots junts van pujar al ruc i van parar a Sant Pau de Riu-sec. Quan van baixar del ruc, van llegir un cartell que hi havia escrit a la porta de l’església i que hi posava: “Tancat per un llum estranya”. Tots junts van entrar-hi i no van veure res. Van començar a cercar per tot arreu i van veure unes sabates, però hi havia un home agafant-les. L’home va començar a córrer fins a un tipus de garatge. El van seguir, i de cop, a l’entrar al garatge, van sentir un PUM!!! Aquell home els havia tancat a dins!

Els sis cada vegada estaven més desesperats. Qui era aquell home? Perquè els havia tancat a dins d’un garatge? Quant temps serien allà? Tot era molt confús fins que en un precís instant la Berta es va despertar del llit. Havia estat tot un somni!!! Ni ella es creia que fos tot una mentida!!! Fins i tot va anar corrents a mirar el calendari.

Quan va començar l’escola els ho va explicar als seus amics i tots van començar a riure’s d’ella. Però qui ho sap, a vegades els somnis es fan realitat.

Escola Creu Alta
Classe de 5è 
Mestre: Cèsar Besabes

_________________________________________________________________________________

Capítol 2 - "Enrenou a Sabadell"

–Penso que podríem anar al Vapor Badia –va exclamar la Maria–. No recordeu que el vam estudiar a classe?

–A mi em sembla bé –va contestar en Jofre.

–Doncs què esperem? –va afegir la Najat, decidida.

Quan van arribar es van posar a buscar les sabates per tot el vapor però no van tenir sort. De sobte una veu desconeguda els va interrompre la recerca:

–Qui sou? Què feu aquí?

–Nosaltres som la Berta, la Najat, en Jofre i la Maria. I jo, en Joan –va dir ell mateix–. Estem buscant unes sabates esblanades. Que les tens tu?

–Jo? No, jo només escombro les xemeneies, una feina dura. Em dic Pere, encantat –els va saludar–. Voleu que us ajudi?

–Sí, moltes gràcies –va dir la Berta–. Estem buscant edificis emblemàtics de Sabadell, et semblarà una bogeria però volem trobar unes sabates màgiques que ens retornaran a l’any 2017.

–Quins rotllos us imagineu, els nens! Deixeu-me que pensi... La casa Duran! –va dir en Pere.

D’entre les ombres es va sentir la veu d’un home que cridava:

– Pere! On t’has ficat? Agafa la “mery” i a fregar!

–És el senyor Badia. Ai, com m’enxampi l’he feta bona –va respondre en Pere.

–Pere, no t’ho penso tornar a dir –va tornar a cridar el senyor Badia.

–Adéu , m’ha agradat molt parlar amb vosaltres –va acomiadar-se en Pere marxant–. Ja vinc, senyor...

Van caminar fins que al final hi van arribar. Ja estaven impacients per trobar les sabates màgiques.

–Ja hi som– va dir la Berta.

–Doncs truca, o és que tens por? –va dir en Joan.

–Truca tu, que ets tan valent –va respondre la Berta, enfadada.

–Pareu, ostres! Ja truco jo –va dir la Najat–. Hi ha algú?

Es va fer un silenci incòmode, fins que en Jofre va exclamar:

–Mireu, hi ha una nota! És una pista!

–No ben bé –va rectificar la Maria–. Hi posa: “En aquests moments no som a casa, hem anat a plaça. Torneu en un altre moment”.

–Doncs marxem –va dir en Jofre, que no es capficava gaire.

–No! –va dir la Najat– No veieu que si no entrem no trobarem les sabates? Això vol dir que mai tornarem a casa. No podem llençar la tovallola.

–Tens raó –va dir la Berta obrint la porta.

Ja eren a dins. Hi feia fred i hi havia una finestra oberta. De cop i volta van sentir un soroll misteriós.

–Heu sentit això? –va dir en Jofre.

–Jo no he sentit res –va dir la Maria–. Deuen ser les teves bogeries que sempre tens al cap.

De nou es va tornar a sentir el soroll.

–Tinc por! –va cridar atemorit en Jofre.

–Calla! Que no ho veus? Són les teves imaginacions! –va dir la Najat, nerviosa.

El soroll es va tornar a sentir, però aquest cop era com si alguna cosa hagués caigut a terra.

–Aaah, són fantasmes! –va cridar en Jofre, molt espantat.

–Jofre, els fantasmes no existeixen –va consolar-lo la Maria–. Si vols t’acompanyo a fora i de pas vigilem a veure si venen els amos.

En sentir allò en Jofre no es va fer esperar i va córrer cap a la porta, i en un moment va ser fora. La Maria el va seguir i abans de sortir es va girar i va somriure als seus amics. Després d’una estona es va sentir el mateix soroll.

–Ja en tinc prou –va cridar la Najat–. Apa, surt d’on siguis, mala bèstia!

De sobte una cosa es va moure. De lluny com estaven es veien dues boletes brillants.

–Què és allò? –va preguntar la Berta–. Que ho sabeu?

Tot d’una un gat negre com el carbó va aparèixer del fons de la sala.

–Ai, que bonic! És preciós! –va dir la Najat agafant-lo.

–No me l’acostis! Els gats negres porten mala sort –va dir en Joan fent una passa enrere.

–Potser ens guia cap a una pista –va respondre la Berta acaronant-lo.

La Najat el va deixar a terra i el gat va pujar per les escales, anava parant-se a cada esglaó. Els tres amics es van mirar i després van mirar el gat. Tot allò era una mica misteriós, no creieu? Tres nens perseguint un gat per una masia gegant... Quan van arribar a l’última planta el gat es va aturar, va mirar a banda i banda i es va posar a córrer, es va parar i va entrar a una sala fosca.

–Em sembla que ha trobat alguna cosa! –va dir la Najat.

El gat va sortir de la sala portant un objecte estrany a la boca.

–Vine, bonic, dona’ns aquesta pista –va dir la Berta amb veu molt dolça.

Quan el gat va sortir van veure que portava... un petador entre les dents!

–Golafre! –va dir la Najat amb un somriure.

–Ei, noies, em sembla que he trobat una cosa –va dir en Joan subjectant un tros de paper que havia vist en un racó.

Tots tres van baixar corrents per les escales i van obrir la porta:

–Tenim una pista! –van cridar alhora.

–Genial –respongué en Jofre–. I la... bèstia? On és?

–Ai, Jofre, no era una bèstia. Era un gat! –va dir la Najat. I tots es van posar a riure.

–Apa, anem a un altre lloc a veure bé la pista, perquè si ens descobreixen... –va dir la Maria–. Podem anar fins a la plaça de l’Ajuntament, no creieu?

Quan van arribar van seure als esglaons de l’església de sant Fèlix i en Jofre va començar a llegir: “Si les sabates voleu trobar a un alt dipòsit heu d’anar”.

–Que estrany –va dir la Najat.

Els cinc amics es van quedar rumiant, tot allò ho trobaven molt estrany i misteriós alhora. Un dipòsit... molt alt... On haurien d’anar ara els cinc amics? Els cinc companys van estar una estona discutint fins que van decidir que només podia ser la Torre de l’Aigua i van decidir anar-hi.

–A veure si trobem una altra pista –va dir en Joan.

–Això esperem –van respondre tots.

Quan eren a mig camí es van trobar un nen tot xaix que els va preguntar:

–Què feu, vestits així? Porteu una roba veritablement estranya!

–Si li hem d’explicar el que ens ha passat hi estarem massa temps. Tenim pressa... –va dir la Berta.

–Espereu, on aneu? –va insistir el nen.

–A buscar pistes a edificis emblemàtics de Sabadell. Ens vols acompanyar? Així podrem explicar-te tota la història –van dir tots.

–No puc, he d’anar a comprar el sopar i després hauré de tornar a casa –va dir ell.

–Doncs si vols podem quedar a dos quarts de set a la Torre de l’Aigua –va proposar la Najat.

–D’acord, em penso que tindré temps de fer-ho tot. Per cert, em dic Robert –va dir el nen.

Aleshores van marxar cap a la gran i magnífica Torre de l’Aigua. Quan hi van arribar es van quedar impressionats dels bells colors de la torre. Tenia uns pilars gruixuts i molt alts. També tenia unes escales de cargol per les quals es podia pujar al pis de dalt de tot. Van veure que la teulada tenia forma de con amb unes rajoles de colors molt vistosos. Després de mirar-se bé tot l’edifici van decidir d’entrar-hi.

A l’escut de l’entrada van trobar una cartolina blava on hi havia escrit un text força curt. El text estava escrit a l’inrevés i els costava molt llegir-lo, després d’una estona es van adonar que no entenien res. Llavors en Jofre va tenir una idea, ell tenia al mòbil una aplicació que els permetria desxifrar el text. Van decidir utilitzar-la i van poder llegir: “A dalt de tot has de pujar i si vas amb molt de compte les podràs agafar”.

–Vinga, hem de buscar les sabates esblanades, això sembla una pista –va dir la Najat.

–Doncs separem-nos per buscar-les –va proposar la Berta–. Crec que la Najat podria anar a mirar les escales i la Maria i jo podríem anar a dalt de tot.

–Aleshores en Joan i jo anirem al pis de baix –va dir el Jofre.

Cadascú va anar a mirar allà on li havia tocat. Després d’un quart d’hora es va sentir des del pis de dalt algú que deia:

–Veniu, veniu, hem trobat alguna cosa!

Tots van pujar corrents i van veure que la Najat senyalava un lloc molt complicat.

–Ostres! Són a dalt de tot de la teulada –va dir la Maria.

–Algú s’hi ha d’enfilar –va dir en Joan.

Es van girar tots cap a ell ja que era el més bo de tota la colla pujant als arbres.

–Nooooo! –va dir el Joan.

–Sííí! –van respondre alhora.

–D’acord, ho faré –va respondre, resignat, el noi.

El Joan va anar pujant per la teulada a poc a poc, anava tremolant com un flam, tenia una mica de vertigen. Ja arribava gairebé a tocar les sabates quan va relliscar...

–Que caic! –va cridar, espantat.

Era a dalt de tot i penjava d’una mà del parallamps de la torre. De cop va tornar a relliscar i va començar a caure, però abans va tenir temps d’agafar-les. Finalment va arribar fins a terra i es va quedar immòbil. No es movia, semblava que estigués mort. Però de cop i volta les sabates que portava a la mà van començar a brillar i el Joan va obrir el ulls, havia ressuscitat.

En aquell moment va aparèixer en Robert que els venia a buscar. Tots es van girar ràpidament cap ell i van demanar-li:

–Si us plau, porta’ns cap al Vapor Buxeda, que ja tenim les sabates. Hem de tornar a l’any 2017.

Però de cop i volta les sabates ja no hi eren... havien marxat corrents carrer avall...

Escola Creu Alta
Classe de 6è
Mestre: Josep Martí
_________________________________________________________________________________

Capítol 1 - "Les sabates esblanades"

Era divendres a la tarda i la Berta, la Maria, el Joan, la Najat i el Jofre acabaven de sortir de classe.

–Ja és cap de setmana! –va exclamar la Berta, tot fent un salt–. I demà venen les meves cosines de Codalet!

–Codalet? –va demanar el Joan amb cara de no haver sentit mai aquell nom–. On és Codalet?

–Al Conflent, Joan, a la Catalunya Nord! Que no te’n recordes d’aquella classe d’història del senyor Fité? –va afanyar-se a contestar la Maria, que sempre volia ser la primera en tot.

–Sí, Codalet, on hi ha el monestir de Sant Miquel de Cuixà! –hi va afegir la Berta.

–Ai, sí, ja me’n recordo! –els va respondre el Joan–. Ja m’ho diuen, ja, que sempre baixo de l’hort...

–Doncs parlant d’horts, les meves cosines en tenen un, a Codalet. I elles són les encarregades de plantar i regar i...

–No sé pas a Codalet, però em sembla que a Sabadell avui no caldrà regar –va interrompre-la la Najat–. Heu vist quins núvols que hi ha?

Just en aquell precís instant, un llampec els va il·luminar la cara, mentre de no gaire lluny es va sentir un tro que va fer vibrar les finestres de totes les cases del carrer.

–Afanyem-nos! –va cridar el Jofre, sempre poruc–. Caurà un ruixat i no portem cap paraigua!

I sí, va començar a ploure. I no pas quatre gotes, no, sinó un bon xàfec. En pocs minuts, petits rierols s’anaven formant a banda i banda de les voreres i els vianants corrien a aixoplugar-se on podien. Tots els portals dels blocs de pisos eren plens de gent, al bar del cantó no hi cabia ningú més i ells, els cinc amics, no sabien on anar.

–Quedarem xops! –va exclamar el Jofre, preocupat.

–Seguiu-me! –va cridar la Berta–. Ja sé on podem amagar-nos!

Sense mirar enrere, la Berta va travessar el carrer, va córrer cap a un edifici antic, amb la porta mig oberta, i hi va entrar. La Najat, el Jofre i la Maria la van seguir i, un cop dins, es van afanyar a tancar la porta.

–Ei, on és el Joan?! –va dir la Najat.

El Joan! No els havia seguit? Potser ni tan sols no s’havia adonat cap on havien anat... Havien de sortir a buscar-lo, sí, però plovia tant! Fins i tot l’entrada de l’edifici era plena d’aigua. Mentre discutien qui hi havia d’anar, van sentir uns cops secs a la porta. Toc-toc-toc!

–Deu ser ell –va exclamar la Berta tot obrint la porta a poc a poc.

–Per què m’heu tancat la porta als nassos? –els va demanar el Joan, ben tranquil però xop de cap a peus.

–Ens pensàvem que havies entrat amb nosaltres! És que sempre bades! –va contestar-li la Najat mig enfadada.

–No estava badant –va replicar-li el Joan–. Estava llegint el rètol que hi ha aquí fora. Hi diu que aquest edifici és el Vapor Buxeda.

–El Vapor Buxeda? Així som en un museu! –va dir la Berta.

–Un museu? Un vapor és un museu? –va preguntar el Joan.

–No, Joan, un vapor és una fàbrica tèxtil de les d’abans, d’aquelles que funcionaven amb vapor i que tenien unes xemeneies ben altes –va respondre-li la Maria–. I aquest vapor l’han convertit en un museu perquè puguem veure com treballava la gent de l’època. Veniu amb mi!

Aleshores la Maria va entrar a una sala que hi havia a mà esquerra i tota la colla la va seguir. Era una sala fosca, amb el sostre alt, i era plena de telers de diverses èpoques. A fora continuava plovent, però ja no se’n recordaven. Passejaven entre els telers, els tocaven, s’imaginaven com devia ser aquella fàbrica en funcionament, el soroll estrident que devia omplir-ho tot. L’àvia de la Berta i els avis del Joan havien treballat en fàbriques semblants. Els del Jofre també, però a Sallent. La Maria era a punt d’explicar que un rebesavi seu havia tingut una fàbrica, que havia estat fabricant, però una veu desconeguda els va interrompre la conversa i els va deixar glaçats.

–Qui sou i què hi feu, aquí?!

La colla d’amics es van començar a mirar els uns als altres, desconcertats, sense saber què dir. Fins que la Berta va fer el pas.

–Jo soc la Berta, i ells són la Najat, el Joan, el Jofre i la Maria. Anàvem pel carrer i, com que s’ha posat a ploure tant i la porta del vapor era oberta, ens hi hem aixoplugat.

–I per què aneu vestits d’aquesta manera tan estranya? –va preguntar l’home misteriós.

–Estranya, nosaltres? –va contestar el Joan sense pensar-s’ho–. Tu sí que vas vestit d’una manera estranya!

La Maria, veient que aquell home començava a enfadar-se, va decidir dir-hi la seva.

–Tu... o vostè... o vós... en fi, perdoneu el meu amic, que està una mica atabalat. Et puc tractar de tu? Sí? –va dir-li. I sense esperar cap resposta, va continuar–. Ets el vigilant del museu?

–Museu? Quin museu? –va contestar-li–. Això no és cap museu. És un vapor i avui és buit perquè és festa. I sí, jo el vigilo perquè...

–Festa?! Però si és divendres i hem anat a l’escola! –el va interrompre el Joan.

No calia ser gaire espavilat per adonar-se que aquell home misteriós, fos qui fos, començava a perdre la paciència. Tenia la cara vermella, movia els braços amunt i avall i deixava anar una paraulota rere l’altra, amenaçador. La seva veu, forta, ressonava per tot l’edifici i aquella colla d’amics no sabien què fer. Fins que, tot d’una, es va sentir un crit de terror. Havia estat la Najat, que els mirava amb cara de no entendre res mentre assenyalava un calendari que hi havia penjat a la paret. 1919. Any 1919.

–Som a l’any 1919? –va demanar amb la veu mig entretallada.

–Sinem! A quin any vols que siguem, si no?! –li va contestar l’home.

Silenci. Silenci absolut. La Najat mirava la Berta, la Berta mirava el Jofre, el Jofre mirava el Joan, el Joan mirava la Maria i la Maria mirava l’home, desconcertada, incrèdula.

–No pot ser –va dir la Maria–. Hem de ser al 2017.

–Al 2017? Però que us heu begut l’enteniment? –va contestar-li l’home–. Això que dieu és impossible, em sentiu? Tret que...

I l’home va callar. Però només un instant, perquè de seguida va començar a caminar fent voltes, visiblement nerviós, mentre parlava sol.

–No, no pot ser. Aquella estranya història que m’explicaven els pares de petit no pot ser certa. És impossible. Sempre havia pensat que era un conte per explicar a la vora del foc, però començo a dubtar-ne. I si...? Són tres noies i dos nois, sí. Estan d’allò més desorientats. I no semblen d’aquí. De fet, no semblen d’aquest temps... Aquesta manera de vestir, aquesta manera de parlar... Ho he d’aclarir, ho he d’esbrinar. Digueu, canalla, d’on veniu, d’on heu sortit? Parleu!

I la Berta li va explicar que eren alumnes d’una escola propera, que per ells avui era divendres a la tarda, un divendres de l’any 2017, que feia una estona que havien plegat i que, quan havia començat a ploure, havien vist la porta del vapor Buxeda oberta i hi havien entrat.

–Heu sentit un tro, abans d’entrar? –els va demanar l’home.

–Sí, un tro molt fort –va contestar-li la Najat–. Semblava que s’haguessin d’ensorrar les cases.

–Així la història és certa –va dir-los amb els ulls oberts de bat a bat.

–Quina història...? –van replicar tots alhora.

–La història de les sabates esblanades. Quan era petit, els pares me l’explicaven sovint. Em deien que un dia de tempesta coneixeria tres noies i dos nois. Entrarien corrents al vapor on jo treballaria, fugint d’un ruixat i d’un llamp que hauria caigut ben a prop. Anirien vestits de manera estranya i el seu català també seria diferent del meu. No haurien arribat d’un altra part del país, no, sinó d’un altre segle, i no sabrien com tornar a casa. Aleshores jo els hauria d’explicar què havien de fer, on havien d’anar. Només així trobarien el camí de tornada. I només així teixiríem un llaç invisible entre els dos Sabadells, el nostre i el seu.

Quan l’home va haver acabat la història, els cinc amics van quedar-se muts, pensatius. Realment eren a l’any 1919? Què volia dir tot allò?

–I què hem de fer per tornar a la nostra època? –li va preguntar finalment el Jofre.

–Escolteu-me bé. Només ho podreu aconseguir si trobeu les sabates esblanades.

–Esblanades? Què vol dir “esblanades”? –va saltar el Joan, amb cara de sorpresa.

–Esblanar és allò que fem amb les sabates noves, Joan. Anar-nos-les posant fins que se’ns adapten bé als peus. Sembla mentida que no sàpigues aquesta paraula tan sabadellenca! –li va deixar anar la Maria, enfadada.

–I de quines sabates esblanades parles? –va dir la Berta tot adreçant-se a l’home.

–D’unes sabates màgiques, unes sabates que han estat esblanades i que només poden anar bé a una persona. Qui se les pugui posar, sabrà trobar el camí de tornada. I espero que sigui un de vosaltres.

Unes sabates esblanades especialment per a una persona, l’única a qui li anirien bé, unes sabates que els durien de nou a la seva època. Quin misteri!

–I on són, aquestes sabates? –va preguntar la Najat.

–Ningú no ho sap –els va contestar l’home–. Només us puc dir que heu de visitar els edificis més emblemàtics de Sabadell, aquells que doten de personalitat la ciutat, i hi anireu trobant les pistes que us duran fins a les sabates. Trieu un edifici, aneu-hi i busqueu-hi alguna cosa que us cridi l’atenció. Si obriu bé els ulls, hi sabreu trobar un missatge que us durà a un altre edifici, i d’aquest a un altre, fins que trobeu les sabates màgiques. I quan les trobeu, emproveu-vos-les, camineu-hi, i si a algú de vosaltres li van bé, la porta cap a la vostra època s’obrirà i tornareu a ser al vostre Sabadell, aquell divendres a la tarda, i la tempesta ja haurà passat. I segur que haureu après moltes coses interessants.

La Berta, la Maria, el Joan, la Najat i el Jofre es van mirar i no els va caldre dir-se res. Es van aixecar d’una revolada, van mirar a fora i van adonar-se que ja no plovia. Havien de sortir al carrer i encaminar-se cap a un edifici emblemàtic de Sabadell. Sí, però quin?

MES INFORMACIÓ

• Fitxa de Seguint el Fil al Portal d'activitats Ciutat i Escola

• Blog del curs 2016-17 

• Blog David Vila i Ros