–Penso que podríem anar al Vapor Badia –va exclamar la Maria–. No recordeu que el vam estudiar a classe?
–A mi em sembla bé –va contestar en Jofre.
–Doncs què esperem? –va afegir la Najat, decidida.
Quan van arribar es van posar a buscar les sabates per tot el vapor però no van tenir sort. De sobte una veu desconeguda els va interrompre la recerca:
–Qui sou? Què feu aquí?
–Nosaltres som la Berta, la Najat, en Jofre i la Maria. I jo, en Joan –va dir ell mateix–. Estem buscant unes sabates esblanades. Que les tens tu?
–Jo? No, jo només escombro les xemeneies, una feina dura. Em dic Pere, encantat –els va saludar–. Voleu que us ajudi?
–Sí, moltes gràcies –va dir la Berta–. Estem buscant edificis emblemàtics de Sabadell, et semblarà una bogeria però volem trobar unes sabates màgiques que ens retornaran a l’any 2017.
–Quins rotllos us imagineu, els nens! Deixeu-me que pensi... La casa Duran! –va dir en Pere.
D’entre les ombres es va sentir la veu d’un home que cridava:
– Pere! On t’has ficat? Agafa la “mery” i a fregar!
–És el senyor Badia. Ai, com m’enxampi l’he feta bona –va respondre en Pere.
–Pere, no t’ho penso tornar a dir –va tornar a cridar el senyor Badia.
–Adéu , m’ha agradat molt parlar amb vosaltres –va acomiadar-se en Pere marxant–. Ja vinc, senyor...
Van caminar fins que al final hi van arribar. Ja estaven impacients per trobar les sabates màgiques.
–Ja hi som– va dir la Berta.
–Doncs truca, o és que tens por? –va dir en Joan.
–Truca tu, que ets tan valent –va respondre la Berta, enfadada.
–Pareu, ostres! Ja truco jo –va dir la Najat–. Hi ha algú?
Es va fer un silenci incòmode, fins que en Jofre va exclamar:
–Mireu, hi ha una nota! És una pista!
–No ben bé –va rectificar la Maria–. Hi posa: “En aquests moments no som a casa, hem anat a plaça. Torneu en un altre moment”.
–Doncs marxem –va dir en Jofre, que no es capficava gaire.
–No! –va dir la Najat– No veieu que si no entrem no trobarem les sabates? Això vol dir que mai tornarem a casa. No podem llençar la tovallola.
–Tens raó –va dir la Berta obrint la porta.
Ja eren a dins. Hi feia fred i hi havia una finestra oberta. De cop i volta van sentir un soroll misteriós.
–Heu sentit això? –va dir en Jofre.
–Jo no he sentit res –va dir la Maria–. Deuen ser les teves bogeries que sempre tens al cap.
De nou es va tornar a sentir el soroll.
–Tinc por! –va cridar atemorit en Jofre.
–Calla! Que no ho veus? Són les teves imaginacions! –va dir la Najat, nerviosa.
El soroll es va tornar a sentir, però aquest cop era com si alguna cosa hagués caigut a terra.
–Aaah, són fantasmes! –va cridar en Jofre, molt espantat.
–Jofre, els fantasmes no existeixen –va consolar-lo la Maria–. Si vols t’acompanyo a fora i de pas vigilem a veure si venen els amos.
En sentir allò en Jofre no es va fer esperar i va córrer cap a la porta, i en un moment va ser fora. La Maria el va seguir i abans de sortir es va girar i va somriure als seus amics. Després d’una estona es va sentir el mateix soroll.
–Ja en tinc prou –va cridar la Najat–. Apa, surt d’on siguis, mala bèstia!
De sobte una cosa es va moure. De lluny com estaven es veien dues boletes brillants.
–Què és allò? –va preguntar la Berta–. Que ho sabeu?
Tot d’una un gat negre com el carbó va aparèixer del fons de la sala.
–Ai, que bonic! És preciós! –va dir la Najat agafant-lo.
–No me l’acostis! Els gats negres porten mala sort –va dir en Joan fent una passa enrere.
–Potser ens guia cap a una pista –va respondre la Berta acaronant-lo.
La Najat el va deixar a terra i el gat va pujar per les escales, anava parant-se a cada esglaó. Els tres amics es van mirar i després van mirar el gat. Tot allò era una mica misteriós, no creieu? Tres nens perseguint un gat per una masia gegant... Quan van arribar a l’última planta el gat es va aturar, va mirar a banda i banda i es va posar a córrer, es va parar i va entrar a una sala fosca.
–Em sembla que ha trobat alguna cosa! –va dir la Najat.
El gat va sortir de la sala portant un objecte estrany a la boca.
–Vine, bonic, dona’ns aquesta pista –va dir la Berta amb veu molt dolça.
Quan el gat va sortir van veure que portava... un petador entre les dents!
–Golafre! –va dir la Najat amb un somriure.
–Ei, noies, em sembla que he trobat una cosa –va dir en Joan subjectant un tros de paper que havia vist en un racó.
Tots tres van baixar corrents per les escales i van obrir la porta:
–Tenim una pista! –van cridar alhora.
–Genial –respongué en Jofre–. I la... bèstia? On és?
–Ai, Jofre, no era una bèstia. Era un gat! –va dir la Najat. I tots es van posar a riure.
–Apa, anem a un altre lloc a veure bé la pista, perquè si ens descobreixen... –va dir la Maria–. Podem anar fins a la plaça de l’Ajuntament, no creieu?
Quan van arribar van seure als esglaons de l’església de sant Fèlix i en Jofre va començar a llegir: “Si les sabates voleu trobar a un alt dipòsit heu d’anar”.
–Que estrany –va dir la Najat.
Els cinc amics es van quedar rumiant, tot allò ho trobaven molt estrany i misteriós alhora. Un dipòsit... molt alt... On haurien d’anar ara els cinc amics? Els cinc companys van estar una estona discutint fins que van decidir que només podia ser la Torre de l’Aigua i van decidir anar-hi.
–A veure si trobem una altra pista –va dir en Joan.
–Això esperem –van respondre tots.
Quan eren a mig camí es van trobar un nen tot xaix que els va preguntar:
–Què feu, vestits així? Porteu una roba veritablement estranya!
–Si li hem d’explicar el que ens ha passat hi estarem massa temps. Tenim pressa... –va dir la Berta.
–Espereu, on aneu? –va insistir el nen.
–A buscar pistes a edificis emblemàtics de Sabadell. Ens vols acompanyar? Així podrem explicar-te tota la història –van dir tots.
–No puc, he d’anar a comprar el sopar i després hauré de tornar a casa –va dir ell.
–Doncs si vols podem quedar a dos quarts de set a la Torre de l’Aigua –va proposar la Najat.
–D’acord, em penso que tindré temps de fer-ho tot. Per cert, em dic Robert –va dir el nen.
Aleshores van marxar cap a la gran i magnífica Torre de l’Aigua. Quan hi van arribar es van quedar impressionats dels bells colors de la torre. Tenia uns pilars gruixuts i molt alts. També tenia unes escales de cargol per les quals es podia pujar al pis de dalt de tot. Van veure que la teulada tenia forma de con amb unes rajoles de colors molt vistosos. Després de mirar-se bé tot l’edifici van decidir d’entrar-hi.
A l’escut de l’entrada van trobar una cartolina blava on hi havia escrit un text força curt. El text estava escrit a l’inrevés i els costava molt llegir-lo, després d’una estona es van adonar que no entenien res. Llavors en Jofre va tenir una idea, ell tenia al mòbil una aplicació que els permetria desxifrar el text. Van decidir utilitzar-la i van poder llegir: “A dalt de tot has de pujar i si vas amb molt de compte les podràs agafar”.
–Vinga, hem de buscar les sabates esblanades, això sembla una pista –va dir la Najat.
–Doncs separem-nos per buscar-les –va proposar la Berta–. Crec que la Najat podria anar a mirar les escales i la Maria i jo podríem anar a dalt de tot.
–Aleshores en Joan i jo anirem al pis de baix –va dir el Jofre.
Cadascú va anar a mirar allà on li havia tocat. Després d’un quart d’hora es va sentir des del pis de dalt algú que deia:
–Veniu, veniu, hem trobat alguna cosa!
Tots van pujar corrents i van veure que la Najat senyalava un lloc molt complicat.
–Ostres! Són a dalt de tot de la teulada –va dir la Maria.
–Algú s’hi ha d’enfilar –va dir en Joan.
Es van girar tots cap a ell ja que era el més bo de tota la colla pujant als arbres.
–Nooooo! –va dir el Joan.
–Sííí! –van respondre alhora.
–D’acord, ho faré –va respondre, resignat, el noi.
El Joan va anar pujant per la teulada a poc a poc, anava tremolant com un flam, tenia una mica de vertigen. Ja arribava gairebé a tocar les sabates quan va relliscar...
–Que caic! –va cridar, espantat.
Era a dalt de tot i penjava d’una mà del parallamps de la torre. De cop va tornar a relliscar i va començar a caure, però abans va tenir temps d’agafar-les. Finalment va arribar fins a terra i es va quedar immòbil. No es movia, semblava que estigués mort. Però de cop i volta les sabates que portava a la mà van començar a brillar i el Joan va obrir el ulls, havia ressuscitat.
En aquell moment va aparèixer en Robert que els venia a buscar. Tots es van girar ràpidament cap ell i van demanar-li:
–Si us plau, porta’ns cap al Vapor Buxeda, que ja tenim les sabates. Hem de tornar a l’any 2017.
Però de cop i volta les sabates ja no hi eren... havien marxat corrents carrer avall...
Escola Creu Alta
Classe de 6è
Mestre: Josep Martí
_________________________________________________________________________________