Un cop va acabar el xàfec
primaveral, els cinc amics van sortir del Vapor Buxeda i van pensar en la
situació en què estaven. Van començar a caminar i, observant el carrer per on
passaven, van adonar-se que realment no el reconeixien.
Al fons del carrer hi
havia un altre vapor coincidint amb el lloc on hauria d’haver-hi actualment la
seva escola. Hi havia poques cases angleses, baixes i molt estretes. Estava ple
d’arbres. El carrer era de terra sense cap pas de vianants pintat. Els va
passar per davant un cotxe antic i brillant que conduïa un senyor molt elegant,
semblava un senyor més ric que no pas el que acabaven de trobar.
La Berta va parar una
senyora que anava amb un cotxet amb rodes gegants i li va preguntar el nom
d’aquell vapor, el que era on pensaven que hi havia d’haver l’escola. I la
senyora, mirant-los de dalt a baix, contestà...
–És el vapor de la O, que
no ho sabeu?
–Doncs... no! –van pensar
en veu alta mentre la senyora marxava.
Amb tantes sorpreses, a la Najat i al
Joan els va venir gana. Van decidir anar cap a la Rambla. Per una banda, per
confirmar que els havia passat un fet estrany i, per una altra, perquè pensaven
trobar moltes botigues per comprar alguna cosa per menjar. La Maria va
assegurar que tots dos amics no podien pensar amb un budell buit.
Van arribar a la cruïlla
del carrer amb la Rambla i... sorpresa! També era mooolt diferent. Les dones
portaven els cabells recollits, la majoria en un monyo i algunes amb uns
barrets grans i elegants. Els vestits eren llargs i els arribaven fins els
peus. Eren robes fosques, i algunes decorades amb fils que feien figures com
geomètriques. La Berta els va dir que eren puntes de coixí.
Molts homes portaven
pantalons de pana i unes faixes negres com les dels castellers. Potser perquè
anaven a treballar. També portaven al cap unes gorres aixafades amb visera. Els
que semblaven més rics portaven una mena de corbates i uns vestits foscos. La
Maria va dir que l’estil de vestir li recordava les fotos del seu rebesavi, que
era amo d’una fàbrica i que abans no ho havia pogut explicar.
–Que diferent de la nostra és la roba del
1919!!! –va dir la Najat. I tots van assentir.
No sols era diferent tot
el que veien; també els sons i les olors eren ben estranys i rars. En molts
casos no sabien què era.
–Ostres, imagineu-vos si
tingués el mòbil a mà. Faria un munt de fotos i ho penjaria a Instagram!
Però... avui no el porto! –va dir tota decebuda la Maria. Tots van arronsar les
espatlles.
També era diferent com
estava organitzada la Rambla. El carrer realment n’eren dos. Al mig hi havia
com un passeig amb arbres, i els carros i alguns gossos sense amo circulaven a
banda i banda. Mentre pujaven per la Rambla, pel mig del passeig, van veure una
botiga... Bé, realment podrien dir “la Botiga” ja que no n’hi havia cap més al
voltant. També van veure un barber, amb un pal blanc i vermell enganxat a la
façana. Van travessar el carrer des del passeig del mig...
–Ei! Xavals! Vigileu que
de poc xoqueu amb el cavall i el carro!!! –va cridar un carreter que anava a
peu, al costat d’un cavall.
Tots van parar-se de cop
i van deixar passar aquell carro de quatre cavalls en filera que arrossegaven
un carro ple de sacs lligats i coberts amb una lona.
–Mare meva! –va dir el
Joan–. De poc ens trepitgen!
–I quins cavalls taaan
grans i forts! –va cridar la Najat.
A l’entrar a la tenda,
van veure que no era ni massa gran, ni massa petita. Estava plena de moltes
coses barrejades. Les parets eren molt antigues, es veia la pedra a ull viu i
no estava pintada. No hi havia massa llum, però es podien veure les coses
clarament. L’home que semblava el venedor menjava un petador. Hi havia diversos
taulells i a sobre hi havia un rètol que indicava què s’hi venia. El primer que
van llegir era el de “menjar i begudes”, però n’hi havia un altre que deia
“betes i fils”. Van demanar dues bosses de xips i dos paquets de belgues que
feien molt bona pinta .
A l’hora de pagar al
taulell es van trobar amb una nova sorpresa. Els va demanar UNA PESSETA i mitja
i... al posar la mà a la butxaca van veure que ells portaven euros o algun
cèntim d’euro. Es van mirar i...
–És clar! Pessetes! Eren
les monedes d’aquell temps! Penseu que els euros van començar a existir quan
els nostres pares eren joves –va recordar la Najat. La Maria, recordant un
comentari de classe del senyor Fité, va dir:
– Sí, sí! De l’any 2000,
crec.
–Carai, i ara què fem?
–va dir el Jofre, tot preocupat.
I el Joan, malgrat estar
badant per la botiga, va tenir una gran idea:
–Vendrem totes aquelles
coses que no necessitem, i així tindrem pessetes per poder comprar.
Dit i fet! Van tornar a
sortir al carrer i es van posar a vendre coses que portaven a sobre. Van
recollir entre tots força pessetes, i van quedar-se més tranquils.
–Tinc una altra idea! Tot
això ha passat per una tempesta. I si anem a la Torre de l’Aigua? Aquest lloc
de Sabadell té relació amb l’aigua –va proposar la Maria.
–Va, doncs... anem-hi!
–va dir la Najat.
I tots es van mirar dient
alhora:
–Direcció a la Torre de
l’Aigua!
–Sí, però com hi anem?
–va preguntar el Jofre, posant cara d’aventurer.
–Podem agafar un taxi!
–va dir el Joan.
–Joan, que no te’n
recordes? Estem a l’any 1919. No hi ha tants cotxes, sols uns quants, que els
porten els fabricants o la gent que té diners –comentà la Berta.
–I, a més a més, no tenim
carnet –digué el Jofre.
–Ah, sí! És veritat, ja
me’n recordo!
–Ja ho sé –va exclamar la
Berta–. Com que ara ja tenim diners, llogarem unes bicis.
–Oh, no! Jo volia
comprar-me «xurruques» –va rondinar la Najat.
–I els diners que tinc jo... eren per a unes
xips –va dir el Jofre.
–Aaai... Jo volia
comprar-me cromos de futbol... –va rondinar una mica el Joan.
–Apa, tu sempre baixes de
l’hort! Ets un canteula, Joan! –va dir la Maria. Segurament no n’hi ha, de
cromos.
–Està bé... –va
respondre, no massa convençut–. Ja ho veurem.
I tant el Joan com el
Jofre, posant-se les mans a les butxaques, van donar les monedes i algun
bitllet de pesseta a la Najat, que es va autoproclamar la “banquera” oficial. Llavors es van
afanyar per anar a llogar unes bicis. Caminant Rambla amunt la Najat va
assenyalar com un taller o magatzem on es veia que llogaven bicis...
–Aquí!
I hi van entrar. Van
trobar-se un home xaix. Portava les mans molt xones, brutes de treballar amb
oli, rodes... Els va preguntar si volien bicicletes per al velòdrom. Es van
mirar i van exclamar...
–Velòdrom?
I després de fer cara de
no entendre res, tots a l’hora van respondre:
–No, no! Sols volem cinc
bicicletes per poder anar a la Torre de l’Aigua.
El senyor va anar a
rentar-se les mans grosses i els va anar donar les bicicletes que tenia en un
racó.
–No són mountain bike, de muntanya! I a
sobre una és per a dos alhora! –va dir sorprès el Joan.
–Ha, ha, ha, ha! –va
riure el senyor–. Aquesta és un tàndem, no les coneixeu?
Al sortir encara reien de
com eren, i més quan van veure com les conduïen. Ho feien a ziga-zagues, perquè
no dominaven aquelles bicis i el terra no era pas llis; però a mesura que
passava l’estona ja anaven més ràpid que una llançadora.
Van arribar a la Torre
de l’Aigua.
–Ostres, no l’havia vista
mai rodejada de camps –va comentar el Jofre.
S’hi van aproximar. La
Maria, que potser vol ser arquitecta, va començar a descriure com estava
construïda. Que estava feta de pedra, amb moltes escales... Que era molt alta,
perquè així tenia prou alçada perquè l’aigua es pogués distribuir per les
cases, que el sostre estava fet de rajoles i que a la porta hi havia com una
escultura enganxada, un escut, el de Sabadell. Semblava que no li
fessin gaire cas, perquè tota la colla ja havia començat a pujar.
La Najat anava pujant per
les escales de dues en dues, i mentre ho feia, de cop, va notar un esglaó que
es movia. La Berta, que anava al darrere, va veure que sobresortia un paper.
L’estirà i va veure que era com una carta o missatge secret.
El Joan la va llegir per
a tots:
“A una escola heu d’anar, Industrial serà. Però aneu en compte, que no
sabreu tornar.”
Van decidir anar ràpid
cap a l’Escola Industrial. La coneixien perquè era davant del Mercat Central.
Però el que van trobar no era l’institut, van trobar l’antiga Escola
Industrial.
–Ei! Aquest edifici és el
que va posar a la pantalla digital el profe! Deia que tenia un estil mooo... moooo...
–Moderniiiista, Maria –va
acabar la frase la Berta.
Van entrar-hi decidits i
van trobar tres portes. A la porta de la dreta hi havia un rètol que deia “Aula
de ciències”. En Joan va obrir-la i se’ls va obrir el terra.
–Què has fet, Joan? –va
xisclar la Najat–. L’has cagada més que el dia que vas barrejar «xurruques» i
xips amb Coca-cola.
Però de cop van sentir el
soroll d’un ascensor i des de sota va pujar un laboratori. La Berta va caure de
cul. I va veure que sota del cartell de “Laboratori” hi havia una altra nota.
La va agafar. El Jofre la va llegir per a tots en veu alta:
“UNA FÓRMULA
HEU DE REALITZAR SI A LES SABATES ESBLANADES US VOLEU APROPAR.”
I es van retrobar una
altra vegada al davant de les portes de manera misteriosa.
Van decidir entrar per
la porta del mig. Quan la van travessar es van trobar envoltats d’animals:
vaques, cabres, ovelles, gallines... i camps!? També una masia, al fons. Se
sentia el xivarri del soroll dels animals, i fins i tot una mica de la pudor
dels pallers.
Van decidir anar en
direcció a la masia i quan començaven a caminar van veure al fons un nen que a
mesura que s’hi anaven aproximant van veure que vestia també diferent. No anava
ni com els nens que havien vist pel carrer, ni tampoc com ells. Quan van
arribar a veure’l millor...
–Ostres! Va vestit com
els nens que surten a les fotos del meu pare, que va néixer l’any 1960. I si el
seguim? –va preguntar el Jofre al grup amb veu molt fluixeta.
I ho van fer. Després
d’una estona, el nen es va parar. Va adonar-se que el seguien, va tornar enrere
i va anar cap a ells.
–Per què em seguiu? –va
preguntar–. Estic buscant les sabates esblanades, sabeu on són?
–Com?! Ostres! Estem
buscant el mateix! No les hem trobades, encara –va respondre el Jofre.
–Doncs busquem-les junts
–van decidir tots, però, misteriosament, just aquell moment es van tornar a
trobar davant de totes les portes.
La Berta va voler obrir
la porta de l’esquerra. Va empènyer i empènyer fins que la porta es va obrir.
–Sííí! –van cridar tots
alhora.
A l’entrar van sentir un
soroll, van fer una passa endavant i la porta es va tancar.
–Però què has fet, Joan?
–van cridar els altres al pobre Joan, que anava al darrere.
–Jo? Res!- va rondinar el
Joan–. Sempre em doneu les culpes quan passa alguna cosa que no enteneu.
I mentre discutien i
alhora li demanaven disculpes, la Najat va intentar sortir de la baralla perquè
va veure un full que semblava una fórmula.
–Ei! Nois! Pareu de
discutir i veniu aquí. Mireu què diu aquí.
Tots van escoltar el que
llegia:
“Bicarbonat,
nitrogen, carboni, oxigen, or i plata fosos
amb
.........= la sortida
–D’on traiem tot això?
–va preguntar el Jofre.
–L’or i la plata són
difícils de trobar, però els altres no tant –va dir la Maria.
–Ja ho tinc! –va dir,
cantant d’alegria, la Maria–. Tot ho traurem del laboratori, i l’or i la
plaaata...
La Berta va anar cap a
les finestres i va dir:
–Ei, mireu! Ja ho tenim
tot! Les finestres estan banyades d’or i plata! Si tenim res per fer foc,
podrem fondre-ho.
I per sorpresa de tots es
van trobar una altra vegada davant de les portes; però ara ja no n’eren tres,
ara n’hi havia cinc d’iguals. Van decidir obrir-ne una cadascú, però no hi van
entrar perquè van veure que totes es trobaven en un punt, en un mateix
laberint.
Escola Miquel Martí i Pol
Classe de 5è B
Mestra: Dolors Girbau
_________________________________________________________________________________